dimarts, 30 de juny del 2009

El camí de l’autoestima, la dignitat, i l’orgull.

Tinc una sensació agre-dolça que estic segur que molts compartireu.
Alguna cosa ha canviat ja des de l'esperit transversal , genèric i uniforme de Brussel.les.
Una vegada més, i ja en van moltes, constatem que molts de nosaltres estem d'acord en el què volem però quan passem a l'acció i per tant encetem el camí del com ho volem, comencem a no entendre'ns.
Queda ben palès, en tot cas, que l'independentisme català ha de fer una reflexió serena i pausada per posar-se d'acord en el com Catalunya ha d'assolir l'objectiu anhelat de molts que és la consecució de l' Estat propi.
Potser abans d'anar a manifestar-nos davant del nostre Parlament i tractar de botiflers els pocs diputats que van tenir el gest de rebre la manifestació, potser el que cal és organitzar unes jornades obertes, ben obertes i tantes com sigui necessari, amb juristes, constitucionalistes , polítics, intel.lectuals, empresaris, sindicalistes, universitaris, mitjans de comunicació, etc... per tal d'esbrinar quin és el millor full de ruta que l'independentisme català ha d'emprendre.
A la concentració convocada el passat dissabte, davant el Parlament de Catalunya, sota el lema "Cal un acte de sobirania", es va produir un fet que marca un camí de no retorn dins la política catalana. Per primer cop, des que va morir el Dictador de veu aflautada, mil.lers de sobiranistes de totes les edats i pensaments ideològics democràtics -en una transversalitat perfecte- van rebre els diputats dels dos grans partits catalanistes al crit unánim de "botiflers, botiflers, botiflers...".
Els militants d'ERC i CiU feien mans i mànegues per intentar justificar la negativa dels seus parlamentaris a acceptar la ILP en favor de la independècia de Catalunya. L'argument més recorrent per intentar exculpar les renúncies dels seus, ha estat el següent: nosaltres tenim una estratègia per avançar cap a la plena sobirania; una estratègia difícil i valenta que vosaltres,els "revoltats", no enteneu i tal i tal…..
La realitat és punyetera i, dia a dia, desmenteix la eficàcia d'aquestes intrèpides i esforçades estratègies ,peix al cove, feina ben feta, ocupar espais de poder, pluja fina......a menys que convenim que anar endarrera és avançar.
No serà que alguns s'entesten en definir com a estratègia allò que no és altre cosa que manca de coratge i projecte?.
Les raons de fons que han provocat la incipient "revolta" de les bases independentistes són les següents:
1- el tacticisme i col.laboracionisme emprat per ERC i CiU, com a mètode reglat d'actuació política, ha fracassat.
2- els màxims dirigents d'ambdós partits es neguen a reconèixer-ho i per això llencen cortines de fum en forma d'ignes estratègies.
3- l'acceptació de miques ha estat interpretat per Madrid com a renuncia tàcita del tot.
4- la defensa d'interessos partidistes ens ha fet perdre la força negociadora.
5- cada vegada que ERC i CiU han pactat amb el Partido Nacionalista Español (PP-PSOE) hem perdut bous i esquelles, amb l'agreujant que ha donat justificació i legitimitat a la situació de imposició dels interessos espanyols sobre els catalans.
6- donar totes les institucions catalanes al PSC, delegació catalana del PNE, ha estat donar les claus de la nació a qui no ens vol nació.
7- la política, entesa com a professió, ha convertit a centenars de militants nacionalistes en dependents econòmicament del Gran Poder Socialista. No hi ha res més conservador i immobilista que la defensa d'un status, tan personal com salarial.
Tenim doncs els partits polítics catalans majoritaris en un cul de sac, sense lideratge clar, amb greus problemes per acceptar la realitat i amb meritoris esforços en recrear-se en un món virtual on pretenen refugiar-se.
Els vents de canvi que van bufar a la porta del Parlament és el principi de l'assumpció, per part de mil.lers de patriotes, que l'Antic Règim a acabat i que comença la Renaixença Independentista. Només aquesta presa de posició dels "revoltats" i el seu pas a l'acció política insobornable pot redreçar la situció del catalanisme polític .
Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre País. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanya centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un País lliure. Aquest és el camí de la independència.
Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’immobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix. Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors.
I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.
Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.
Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí de la independència.
Tinc la mala sensació que entre uns i altres no agafem mai prou embranzida i enlloc de saltar el mur, ens hi estaballem de cap una i altra vegada. I, està clar que a cada estabellada, perdem molta gent il.lusionada.
Des de la societat civil s'ha de treballar per la causa sobiranista.
No serà anant en contra dels partits polítics, ni en contra del nostre Parlament que aconseguirem les fites que volem assolir.
El que cal segurament és que els nostres partits polítics sàpiguen estar amatents a allò que amb fermesa i convicció es demana des de la societat civil. Crec que aquesta és la tasca de la gent que, estant ficada més o menys en la política, veuen i creuen que allò que es reivindica des d'una manifestació organitzada al marge dels partits polítics, és una causa que s'ho val i que per tant ha de passar a ser objectiu prioritari de tots els partits polítics..
Tots tenim un rol i una feina a fer doncs en aquest procés.
Cal sumar esforços i no restar-ne.
Cal que l'esperit transversal de Brussel.les no es perdi en el camí i, insisteixo, com més clar tinguem el full de ruta a seguir , més fàcil serà assolir l'objectiu.
Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora !.
Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre País. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.
És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un País millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.
Jo, ja he triat el meu camí. I tu?
Aquest camí no és ni serà fàcil, però depèn de tots nosaltres que sigui real. Hi podem participar de moltes maneres: promovent activitat, pagant la quota, aportant idees, assumint responsabilitats de coordinació, difonent els missatges, etc.
Qualsevol aportació ens acosta una mica més a l'objectiu final: la independència de Catalunya.Encara no ets de Reagrupament?
Aquest dijous 2 de juliol en Carretero presenta Reagrupament a Tarragona (20 h, Aula Magna Facultat Ciències Jurídiques, Av. Catalunya 35).

divendres, 26 de juny del 2009

PREGUEM.

La capacitat que tenen els partits catalans per muntar espectacles grotescos a Madrid comença a ser llegendària. Ahir mateix, al Congrés, el PSOE va aplicar la seva famosa geometria variable i va aconseguir aprovar una retallada en la despesa de l'Estat -atenció- sense comprometre's a res amb ningú.
N'hi va haver prou fent veure que pactava amb ICV per, tot seguit, aparentar que ho desfeia a petició de CiU. I els dos partits catalans es van abstenir, que és el que interessava a Zapatero. Majestuós.
El cas és que en plena batalla final per al finançament, quan la pressió hauria de ser asfixiant per al govern de Madrid, els membres del tripartit han votat de tres formes diferents. El PSC, com sempre, a favor del PSOE; ICV, en canvi, s'ha abstingut, segons Joan Herrera, "perquè vegin que, quan ens claven una bufetada, nosaltres estenem la mà" i ERC ha votat en contra mentre acusava de deslleialtat a... CiU.
Els convergents, per la seva part, tampoc no saben ben bé per què li fan favors a Zapatero.
De fet, Josep Sànchez Llibre, quan li van preguntar les raons, va haver-se d'inventar un nou concepte parlamentari: l'abstenció "altament crítica". Sensacional ¡¡.
Ja us haureu adonat que els polítics catalans fan reverències a Espanya amb total fidelitat al igual que un ase al seu amo, per tal d’aconseguir les garrofes promeses. Per enèsima vegada s’acosta la data límit marcada per resoldre l’acord de finançament.
Serà la definitiva? És impossible de saber, tot i que el modus operandi socialista per resoldre qüestions cabdals es correspon bastant a les dates que ens trobem. Preludi de vacances i sense eleccions a la vista, la particular nocturnitat i traïdoria d’aquell qui sap les conseqüències funestes de les seves accions i per això pretén ocultar-les o fer-les si més no menys públiques. Conscient de la injustícia que comet i preocupat únicament del desgast electoral que pot suposar la seva decisió.
És per això que el conseller Castells es queixa quan CiU recorda i reitera la xifra dels 5000 milions. Exactament la mateixa xifra que d’un bon començament es va anunciar solemnement al Parlament a l’inici d’aquesta negociació ara ja fa moltíssim temps.
Castells es queixa que les arques de la Generalitat estan buides i es planteja una retallada del 3% del funcionariat o la congelació de complements i pagues. Per què no recorda el conseller d’economia que des de que el Tristpartit està a la Generalitat s’han engruixit les files de treballadors de l’administració un 38%, o que en menys de 5 anys han nomenat 249 càrrecs de confiança per els 149 que tenia CiU al 2003 després de 23 anys de govern. Tot això després de limitar-se ells mateixos al 2007 un topall de no més 218 càrrecs de confiança. Propi del nostre govern “vull i no puc”. Per no mencionar el repulsiu Decret 138/2008 que deroga l’anterior de 1988 amb la finalitat d’ocultar el que perceben alts càrrecs i alts directius en concepte d’indemnitzacions per raó de serveis. Només sabem que el pressupost per 2009 consignava més de 90 milions d’euros per aquesta finalitat. I mentre es contenen de contractar més assessors, curiosament incrementa de manera desmesurada les persones contractades a empreses públiques, organismes paral·lels o entitats públiques.
El Tripartit lluita contra l’atur; els dels seus militants.
Xifres d’escàndol per una gestió d’escàndol. Si aquests eren els “fets”, efectivament sobren les “paraules”.
Uns termes que, ho saben a la perfecció, al final determinaran la manera com els catalans ens pensem nosaltres mateixos i que, fatalment, esdevindran les reixes i els grillons mentals on quedarem atrapats. La nostra emancipació nacional ha de ser, primer de tot, una emancipació mental per fer possible el pensar-nos a nosaltres mateixos a favor del nostre futur. La realitat política actual, en canvi, demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència.
Queda molt camí per fer.
L'actuació dels responsables polítics catalans i espanyols és fa, dia rera dia, cada cop més incomprensible per la majoria de ciutadans. Unes maneres de fer política a Catalunya i a España, que han fet que la política deixi de tenir cap interès.
Tindrem que cercar nous mons, més interessants que l'actual món polític.
Nous horitzons allunyats de l'actualitat política que ens permetin recuperar vells somnis i velles esperances que s'han quedat pel camí.
Cal aprendre dels errors, i Catalunya en aquests darrers anys n'ha comés uns quants. L'esperança de canviar España per canviar Catalunya s'ha fos. Doncs al final, España no ha canviat, però Catalunya sí. Tot plegat ha acabat amb l'actual desgavell polític, i ara només cal acabar de rebentar-ho tot, per començar de nou. Catalunya ha canviat, però no es morta, i per ressorgir ja no val voler canviar España.
Ara toca canviar només Catalunya, i si cal cal, fer-ho contra España.
I amb aquest panorama s'haurà d'afrontar el que vingui.
Preguem a la Moreneta.Bon cap de setmana.

divendres, 19 de juny del 2009

Tristor per un home bo.

Amb tristesa escric aquest comentari després de conèixer la mort Vicenç Ferrer.
Vicenç Ferrer ha estat una persona que va dedicar tota la seva vida a lluitar contra la pobresa. La seva entrega al servei de la gent més feble i humil a servit per demostrar-nos que és possible i necessari ,des de l’acció quotidiana ,contribuir a canviar aquest món ple d’injustícies socials.
Hi ha persones que, en faltar, deixen el món en situació d’orfenesa, com si la seva pèrdua, a més d’irreparable, afectés el conjunt de la humanitat.
Aquest és, sens dubte, el cas de Vicenç Ferrer, avui traspassat a la seva casa d’Anantapur, a l’Índia, després de tota una vida de compromís i de lluita en pro dels més febles. Una lluita admirable, quasi bé heroica, nascuda del seu amor als altres, i portada endavant enmig de tota mena de dificultats.
En començar la seva feina, en intentar ajudar les famílies més pobres en les zones més pobres, d’un dels països més pobres va patir amenaces, el van voler condemnar a presó i fins i tot el van expulsar del país.
Ningú, però, no va poder aturar el seu compromís. Les estadístiques ens diran avui que ha ajudat a més de 145.000 nens i que el seu programa d’ajuda a les dones havia arribat a més de 16.000 persones. Són xifres impressionants, i més encara si tenim present el proverbi hebreu que qui salva una persona salva la humanitat sencera.
Vicenç Ferrer, i la immensitat de la seva, ens ha fet més humans i ens ha ensenyat la importància de la solidaritat, la lluita per la justícia, l’amor al proïsme i l’actuació valenta a favor dels més necessitats. Sovint, quan els telenotícies ens parlen del patiment aliè, les nostres consciències fan veure que dormen: la consciència de Vicenç Ferrer no va callar mai i el va obligar a actuar.
De vegades, fent una aportació o sentint-nos solidaris durant cinc minuts, pensem que ja hem fet prou: Vicenç Ferrer mai no en va tenir prou. Si la humanitat l’ha perdut a ell, la humanitat ha guanyat el seu exemple. Ha desaparegut també un català universal, el català universal dels pobres. Com a País ens n’hem de sentir infinitament orgullosos, i hauríem de ser més sensibles que ningú per portar endavant el seu compromís.
Els valors que va aprendre de petit a casa nostra, ara retornen a la humanitat sencera amb el seu exemple de solidaritat i de generositat. En podem sentir ben orgullosos d’aquest català universal dels pobres !
Avui Catalunya i el nostre planeta ha perdut un gran cooperant però segur que la seva tasca tindrà nous relleus. "No crec en la mort" deia, "no hi ha morts, tots som vius, nosaltres som aquí ara, després serem allí".Vicenç Ferrer ara ja és allí. La mort no li feia por, és només traspassar una línia invisible.
Una senzilla manera d'entendre i definir l'essència de la mortalitat.
Descansi en pau després de tant de treballar i lluitar pels altres.
Vicenç, gràcies per tot el què has donat i ens has ensenyat.
Unes paraules de Bertold Brecht amb un afegitó de la meva part:
*Hi ha homes i dones que lluiten un dia i són bones persones,
hi ha homes i dones que lluiten un any i encara són millors persones,
però n'hi han que lluiten tota una vida ...... aquests són imprescindibles .

dijous, 18 de juny del 2009

Si us plau, PROU ! !

Ens parlen com un gran avanç de la Llei de consultes populars, la gran iniciativa del nostre Parlament, ara ja podrem fer propostes de referèndum i demanar al Govern espanyol que les autoritzi.
On és el canvi?, que ara les denega la Mesa del Parlament i els nostres partits queden malament i després ho farà el Govern central i la culpa serà de Madrid. On està l’avanç?
Mentre que l’independentisme demana una tronada, es mantenen en la pluja fina i el paraigües de l’espanyolisme cada cop és més gran i més fort.
Dins de CiU, el sobiranisme és poc més que una paraula, destinada a definir aquells que són més marcadament autonomistes. Dins d'Esquerra, l'independentisme és un ham electoral i res més, perquè ni a Carod ni a Puigcercós se'ls passa pel cap trencar amb una legalitat de la que obtenen sous tan sucosos i cotxes oficials tan llargs.
La contradicció és flagrant: ¿com poden dir que són independentistes i alhora, reconèixer que mai no faran cap pas que no permeti la Constitució espanyola?
Aquesta contradicció és una de les moltes causes de la desafecció catalana, que es complementa amb una estranya paradoxa, que es pot resumir en dos termes:
1.- A Espanya, Zapatero no para de donar munició i arguments per a la independència de Catalunya. En això, el president socialista segueix l'exemple d'Aznar, que va ser el primer líder espanyol que va deixar ben clar el seu olímpic menyspreu per Catalunya i la seva voluntat inequívocament recentralitzadora.
2.- A Catalunya, els independentistes (a Esquerra) i alguns sobiranistes (com els CiU) no paren d'actuar (amb votacions, amb silencis o amb covardies) contra la independència de Catalunya.
La paradoxa és sensacional: Espanya els dóna arguments a cabassos per la independència i els catalans, enlloc d'aprofitar-los, tirem pilotes fora i la Mesa del nostre Parlament vota en contra, ja no de fer un referèndum, sinó simplement d'iniciar el tràmit per poder fer-lo.
L'autocensura del Parlament ha arriba fins a uns extrems que a Zapatero i Rajoy els deuen fer morir de riure. No m'estranya a Madrid ningú no es prengui mai seriosament cap amenaça que vingui de Catalunya.
Si us plau, ja n’hi prou. Potser és l’hora de plantejar alguna estratègia diferent que ens porti a la sobirania nacional i no a l’extinció en un regionalisme espanyol.
Després d’aquesta nova prova de la mediocritat dels nostre partits polítics, s’ha de convéncer a tots els que volen decidir el seu futur en un projecte comú amb gent de totes les parts com a sortida. Crec que es la unica via per assolir l’objectiu, ja que en cas contrari mai passarem el primer filtre, el del Parlament. Cal que els independentistes de CDC, UDC,ICV i els que encara quedin a ERC es mullin i abandonin la comoditat d’un gran partit establert per sumar en un projecte comú.

dimecres, 17 de juny del 2009

dijous, 11 de juny del 2009

ARA ÉS L´HORA!!!

Els polítics tenen el costum, a l'hora d'analitzar els resultats electorals, d'emprar el que, des d'ara, anomenarem: arguments-meló.
Això és: arguments contundents, però que contenen un 93% d'aigua. Apliquem doncs nosaltres el mètode del gotim de raïm i, gra a gra, esbrinem-ne la casuística real. Un dels arguments-meló més emprat aquests dies és el de que l'abstenció ha estat motivada perquè els partits no han parlat d'Europa als ciutadans; i jo, en veritat, en veritat us dic, que no és per aquí per on plora la criatura.
Als espanyols - i en aquest terme incloc els espanyols residents a Catalunya i que no són nacionalment catalans- el que realment els preocupa i ocupa és saber quins "galàctics" fitxarà Florentino Pérez amb diners d'origen desconegut. Brussel.les?, connais pas.
Si han de votar, votaran, però ho faran, mitjançant algun programa de tele-escombraria, per decidir si la Belén Esteban és puta o no...o si a la Jesika Vanessa l'han de fer fora de la Casa de Gran Hermano. No hi ha més. Aquesta massa d'abstencionistes eunucs mentals no fan por, són neutres i no afecten l'espanyolitat.
El Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE)
Espanya funciona, políticament, en la forma de partit únic, dividit en dues branques : Partido Nacionalista Español -PNE (PP-PSOE). L'eix esquerra-dreta està supeditat a l'eix nacional.
No en tingueu cap dubte, tan enemic de Catalunya és la branca del PNE dita PSOE com la del PP: el PNE és una unidad de destino en lo universal, el demés són falòrnies.Les televisions espanyoles i el Real Madrdi són els dos pilars que aguanten, promouen i imposen la "nación española"; també l'arma letal que utilitzen per perpetrar el genocidi nacional contra els no-espanyols.
El Barça i TV3 han estat, fins ara, dues armes per cohesionar la catalanitat, donar-li prestigi i crear un sentiment de pertinença a una comunitat nacional. Els espanyols ho tenen clar: l'objectiu prioritari és la imposició de la identitat espanyola i la eliminació, més o menys subtil, de catalans, bascos, illencs, gallecs, valencians...tots ells fagocitats per la Gran Castilla, que pren per nom comercial, Espanya.
El PNE (PP-PSOE), en nom d'un "constitucionalisme" fet a la seva mida, no té recança en utilitzar tots els mitjants al seu abast per anorrear les minories nacionals: terrorisme d'estat, espoli fiscal, ofegament econòmic, persecució de la llengua i la cultura, il-legalització de partits, frau electoral, polítiques d'emigració d'inspiració stalinista, abandonament de les infraestructures i destrucció dels símbols. Seguint aquestes pautes, és evident que TV3 i el Barça, pels seus èxits, han passat a ser un objectiu prioritari per la cúpula bicèfala del PNE. Zapatero i Rajoy han començat la cacera!
Us manquen proves encara?. La iniciativa del Zapatero de convertir Televisión Española en una televisió sense publicitat i pagada per tothom, coincideix amb l'anhilació de TV3 com a instrument de identificació nacional catalano-valenciana-balear. TV3 ja no es veu ni al País Valencià ni a les Illes; i el que és més greu, amb la complicitat de PSC ,ICV i ERC (!).
Es tracta de imposar la supremacia dels mitjans espanyolitzadors amb la paralela destrucció de les nostres eines nacionals.Després de destruir TV3 (on sou Carod i Puigcercós?), ara dirigeixen la seva artilleria contra el Barça. Com assassinar a l'actual president, com van fer amb el president Josep Sunyol els anys 30, ara no quedaria bé.
Doncs han posat a disposició del Madrid centenars de mil.lions d'euros, de procedència desconeguda, per fer un equip que pugui ofegar el Barça. València i Madrid deuen més de 500 milions: el primer s'ha de vendre jugadors, per evitar la fallida total, el segon, amb el mateix deute, en el dia d'avui ja porta gastats més de 300 milions en dos jugadors!. En escàndol còsmic!.
Les comunitats corruptes voten PP, les subvencionades PSOE.
Tornant al tema electoral. Ja hem vist que hi ha una majoria dels electors que són abstencionistes, preocupats com estan en els temes alienants amb que el poder els hi buida el cervell. Però algú ha de votar, no?. Ni que sigui per salvar las aparences.
Aquests votants procedeixen de tres sectors:
1-el sector iaies, monges i qent que no té res a fer. Van a votar per inèrcia, per distreure's i per què és gratis.
2-el sector ideològic, degudament mobilitzat per campanyes demagògiques instigades pels mitjans de comunicació i manipulació de les dues branques del Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE ). Els de la branca PP van a votar pensant que salven l'ordre, Espanya i a Déu Nostre Senyor; els segons van enardits a donar suport a la soferta classe treballadora.
Il.lusos uns i altres!.
3-el sector de les comunitats que viuen de la subvenció. Paradigma d'això són Andalusia i Extremadura, regions votants del PSOE, gràcies a la seva política retrograda i injusta de crear vot captiu mitjançant els fons de l'estat. Funcionariat en perjudici de la producció i el desenvolupament econòmic.
4-el sector de beneficiaris de la corrupció generalitzada. Els que s'han fet rics amb la bombolla immobiliària i que, ara qua aquesta a petat, tornaran a la misèria més absoluta i amb el país destrossat. Aquestes són les comunitats madrilenya i valenciana, ferventes votants del PP i obnubilades seguidores dels mitjans públics més sectaris d'Europa: TeleMadrid i Canal9.
Això és Espanya, estimats lectors!. I els catalans, què hem de fer?.
Podem seguir com ara, auto-convencent-nos que el PP és el dimoni i que el PSOE el defensor de l'Espanya plural que es desviu pels catalans. Podem seguir pactant amb ells i observar, des de la inòpia, la desaparició de la nació catalana; o bé, treure'ns la bena dels ulls, adonar-nos que PP i PSOE són les dues branques del Partido Nacionalista Español i que col.laborar amb ells és pecat. O catalans o del PNE (PP-PSOE)!.
Apreciats amics, companys i lectors anònims : l´anomenat catalanisme polític ha fracassat. Aquesta notícia coneguda per tots, el gran objectiu perseguit des dels temps de Prat de la Riba fins l´actualitat ha esdevingut quelcom utòpic i irrealitzable.
Tot es basava en la faula que quan Espanya es modernitzés, Catalunya seria reconeguda nacionalment pels nostres "estimats" veïns. Morí Franco i Espanya es va modernitzar; va haver-hi una transició democràtica; han passat més de trenta anys, i Catalunya és una Comunitat Autònoma més, com Múrcia o Madrid. Segle XXI, cap dret, cap reconeixement. L´estúpid somni d´una Estat Federal o Confederal on Catalunya fos reconeguda com a tal s´ha anat a la puta merda. El darrer intent fou el projecte d´Estatut, i en això es va quedar, en un projecte ridiculitzat. És absurd seguir jugant aquesta partida, per Dignitat nacional s´ha de fotre enlaire el tauler de joc i començar la Nostra partida.
Cal denunciar l´engany que estan sometent els actuals polítics "catalanistes" a tot el poble, uns des del Govern i els altres des de l´oposició. Concert econòmic? Català a Europa? Reconeixement com a Nació? Seleccions esportives? Control immigratori?
Utopies barates que s´han de combatre. Espanya només ens vol dissolts dins el seu Estat, despullats de qualsevol personalitat per condemnar-nos en breu a la nostra invisibilitat. Segle XXI, les pors atàviques que enmanillaven els nostres pares han esdevingut fantasies.
Tancs dins l´UE? Pensar en això sí que és creure en utopies.
Algú dubta que si volem podem? Desde el Parlament de la Nació, si els catalans volem podem, i tant si podem. El que no podem és decidir què volem que Espanya faci o deixi de fer, mai podrem aconseguir res, no hi ha ja pacte possible. El nostre futur l´hem de decidir Nosaltres.
La visió d´un Estat asimètric és una autèntica fantasia que els espanyols mai acceptaran. És evident que només tenim dues opcions factibles: continuar sent com Múrcia o esdevenir Estat. Estic fart de les utopies, molt fart, cansat d´hipotètics Estats Federals, asimètrics o rectangulars.
Després de veure els resultats de diumenge -i estar-me tot el dia de president en una de les meses, on no va votar ni el 30% del cens- estic convençut que la candidatura proposada per Reagrupament és necessària i urgent.
Si Reagrupament consegueix que un 7% dels que s'abstindrien vagin a votar, serà un gran èxit, i una gran puntada de peu a l'entrecuix . Per tant, més que mai, cal una candidatura de Reagrupament. Només ens calen dues coses : Patriotisme i Dignitat.
Reagrupem-nos ! PLANTEM-NOS ! DIGUEM PROU!

divendres, 5 de juny del 2009

JO ANIRÉ A VOTAR. I VOSALTRES ?


Demà dissabte és jornada de reflexió. Aprofitem-la per aclarir la nostra intenció de vot i elegir l’opció política que millor pot representar i defensar els interessos de Catalunya
Aquest diumenge 7 de juny del 2009 tenim una altre prova de la nostre jove democràcia. Ens toca escollir els nostres diputats catalans que aniran a defensar Catalunya i llurs Països Catalans a la Vella Europa. Sincerament crec que és un moment crucial per tots nosaltres i quan dic tots és que som tots.
Aquest diumenge, uns 300 milions d'europeus estan cridats a les urnes. Sembla, no obstant, que totes les eleccions en general i aquestes en particular desperten poc interès. Tanmateix, sembla que aquest desencís amb la política segueix una dinàmica creixent, sense que ningú sàpiga quan arribarà al seu màxim.
Segurament Europa ens cau molt lluny perquè se'n parla poc de les moltes directives i reglaments que s'aproven al Parlament europeu (i s'aprovaran o es deixaran d'aprovar en funció de qui conformi aquest Parlament). Ni partits polítics, ni mitjans de comunicació ni ciutadania semblem interessats a generar debats sobre les decisions que pren l'eurocambra, malgrat que algunes són o poden ser de gran trascendència.
Segurament tenen raó aquells qui critiquen els partits per l'excessiu tacticisme, o aquells que creuen que no n'hi ha prou amb donar la paraula al poble cada 4 anys.
Estic convençut que cal aprofundir en el sistema democràtic, creant llistes obertes vinculades als territoris per millorar la identificació de qui vota amb qui és votat. També, donant la veu al poble més sovint que no pas cada 4 anys, de manera que qui vagi a votar palpi millor la utilitat de seu vot. També reconeixent i fent valer el dret a decidir dels pobles.Tot això és cert.
La democràcia que tenim és molt millorable però encara que ho sembli no l'hem tingut sempre. De fet nosaltres fa tot just 30 anys que podem votar els nostres representants polítics (monarquies a banda). Abans molta gent havia estat anys empresonada defensant allò que avui nosaltres menystenim. Diumenge a les urnes hi haurà un reguitzell d'opcions polítiques.
Aquí no val a dir que la política europea no ens afecta o que no ens agrada.
Entre tots hem de fer una societat més justa, més humana, més dialogant i més integradora del que som actualment. La política te que ser un espai de diàleg des de les idees i solucions als problemes que tenim com a societat. Des de un ensenyament amb les millores tecnològiques que necessitem, que siguin reals i que no ens enganyin amb enganyifes d'ordinadors portàtils, que al cap i a la fi primer volen que paguem de la nostre més directe butxaca..
Per un finançament just i europeu que no ens tingui lligats a l'Estat Espanyol i a la seva capital espanyola. Per una sanitat pública, un treball digne i ben remunerat que no sigui la porta d'entrada de polítiques feixistes, que són les que ens han portat a l'actual clima de crisi econòmica i social. Per la nostre llengua que és la catalana que sigui utilitzada amb tota normalitat arreu del continent europeu i mundial.
Per tot això que ús he anat exposant, ús demano que exerciu el vostre dret a decidir a votar.Europa no ens coneix i és el moment de que sàpiguen quin és el nostre poble i de les possibilitats infinites que tenim com a Nació emprenedora i plena de persones que volen fer un món millor.
Evidentment, votar és un dret i no un deure, però és responsabilitat de cadascú votar aquella opció que millor li pugui representar. I qui després de reflexionar-ho cregui que ningú no el pot representar la meva recomanació és que voti en blanc. Però que participi, que hi digui la seva. Perquè el silenci és molt difícil d'interpretar. I perquè els nostres avis i àvies, pares i mares, van lluitar per trencar aquest silenci.
A qui votar?
Jo tinc clar que hi votaré malgrat tot. Amb la pinça al nas si voleu.. Un vot sobiranista Tremosa . I a veure si la propera vegada entenen que a casa podem tenir les diferències que calgui però que de cara enfora hem de fer pinya.

dimecres, 3 de juny del 2009

No votar té conseqüències.

Ara jo, ara tu, jo sí, l’altre no, ell és lleig, jo sóc maco, si ve ell jo m’amago però si vinc jo ell no ve, pròxima estació, ara sí...
Cansats de ser testimonis d’aquesta trista política on la campanya és el pur desprestigi i on sembla que els polítics treballin només un mes cada quatre anys, entrem ja a l’última setmana de calvari europeu. La jornada electoral del proper diumenge promet ser de les que fan història.
Els resultats cauran com una torrentada d’aquelles que deixen el cel blau i l’aire fresc. A partir de diumenge res no serà el que era. Catalunya necessita la Unió Europea per poder superar l’ofec que Espanya ens té sotmés a tots els catalans i catalanes pel sol fet de viure al nostre País.
El Partit Popular a Catalunya s’ha decidit a deixar-se de giragonses i mostrar-se com el que és presentant un Vidal-Quadras que, malgrat el que digui el cartell de Can PSOE
, sempre va de cara. Tant sincer és l’Alejo que va ajudar durant el darrer debat a visualitzar que PSOE i PP són la mateixa cosa: la representació d’Espanya a Catalunya. Tindrà el mercat que tindrà i no es pot fer més que evitar violentar-lo.
El PSOE a Catalunya va quedant retratat i li auguro un dels pitjors resultats de la seva història a Catalunya. Tindrà la quota que li correspon de mercat espanyol a Catalunya, però seran milers els catalans que, després d’haver-se deixat prendre el pèl tantes vegades, aprofitaran l’intrascendència del resultat per quedar-se a casa.
Descomptats els electors irrecuperables, la resta ens hauríem de repartir entre Romeva, Junqueras i Tremosa. Ens ho posen fàcil. Romeva ha desplegat altra vegada les seves dots demagògiques i maniquees d’aprenent de sociata. Crisi de dretes, solucions d’esquerres. ICV té un mercat extens de creixement a costa dels desencantats del PSOE, però no s’hi atreveixen. Romeva tindria fàcil, amb els arguments que coneix ell més que ningú, demostrar-nos que PSOE i PP són la mateixa cosa, però ha estat incapaç de fer sang. Sense ells no són ningú.
La situació política catalana deixa molt clar que qui millor pot defensar els nostres interessos a Europa és o ERC o CiU, però està clar també que només descartant votarem a uns o als altres.
Al nostre país l’abstenció creix i els polítics es lamenten sempre després dels resultats.
Nosaltres, el votants ja ens podem lamentar abans d’anar a votar. Amb les penoses campanyes electorals que imposen a la televisió pública dóna ganes d’apretar a córrer i oblidar-se d’anar a votar.
Junqueras té una bona voluntat innegable. Probablement hi és per què ningú més vol jugar-se-la per ERC, però ell hi serà encara que ERC s’enfonsi o precisament per si s’enfonsa. Mereix un reguitzell de condecoracions, però no el vot dels qui encara no poden entrendre què fa ERC subjugant-nos al PSOE.
Votaré el Tremosa perquè només tinc dues opcions, i encara que el Junqueras m'agrada, no m'agrada gens el tarannà actual del seu partit. El Tremosa és un paio preparat i segur que farà una bona feina en defensa dels interessos catalans. Un home que ha estat triat per la seva preparació, per el seu compromís, un home que si treu un bon resultat pot marcar una nova línea estratègica a CiU. Un home que diu anar a Europa per defensar els interessos dels catalans. Un home adult, responsable, catalanista, independentista i madur, tal com jo sóc o voldria ser. L’home que em representarà a Europa sera el Tremosa..
Quan hi hagi eleccions nacionals tindré més opcions. Segurament, tindré la meva opció.Esperem però que la gent tingui paciència, almenys un any més ja que no serà fins a les properes eleccions autonòmiques que per primera vegada podrem votar una opció regeneracionista, un nou partit que es presentarà al Parlament amb la intenció d’unir a tots els independentistes.
Reagrupament no només pretén unir tots els sobiranistes que avui s’hi declaren sinó que pretén obrir els ulls a tots els catalans i mostrar que l’Estat propi és la millor via.