Tricampions!

Com hem guanyat, som el "equipo español", si haguessim perdut hauriem estat "el equipo catalàn"
Avui, que tots els focus il·luminen merescudament a Guardiola, Messi, Eto'o, Piqué, Valdés i companyia, vull deixar constància del pes decisiu i imprescindible que, al meu entendre, ha tingut la presidència de Joan Laporta en aquest èxit.
Aguantar la pressió com ho va fer Joan Laporta ara fa un any, prendre la decisió de situar Guardiola (de casa, sense experiència) com a entrenador, el combat contra la violència als camps de futbol, demostren que no estem davant d'un president més, ni tampoc d'un president covard o pusilànime.
Guardiola deia ahir ( en italià)que no hi ha major risc que no arriscar. Un líder arrisca i assumeix el risc de l'error. Laporta va arriscar i ha guanyat.
Pels resultats esportius, per la projecció internacional del club, per la dimensió social i nacional que Laporta ha sabut donar al FCBarcelona, crec que Laporta passarà a la història com un dels millors presidents del Barça .
Que té un caràcter irascible ? Pot ser sí, però qui no té un all té una ceba, i tots tenim trets del nostre caràcter que sobredimensionats amb la projecció pública podrien ser discutibles.
Tots estarem d'acord en que aquest triomf, el d'ahir i de fet el de tota la temporada, és d'en Guardiola. Un paio que venia d'entrenar un any a Tercera Divisió i que ha agafat un club en descomposició i una plantilla viciada i els ha convertit en una bassa d'oli i de baba sense precedents. Si no fos perquè ens toca tan de prop, hom ho podria definir com el somni americà.
Però jo vull enrecordar-me'n de més gent. Perquè tinc mal perdre i ara descobrireu que en la victòria tampoc em resisteixo al revantxisme. Per això, m'agradaria dedicar aquest triplet històric a:
Cristina Cubero, Andrés Astruells, Josep Maria Artells, Santi Nolla, Miguel Rico, Enric Bañeres i tota la caterva de periodistes d'El Mundo Deportivo que durant l'últim any s'han deixat la vida per a destronar a en Laporta (A que no estabamos tan mal?) maximitzant els seus defectes sense concedir-li cap virtut i sovint incitant a l'odi dels extremistes per a justificar-lo després.
Els mateixos que han volgut protegir en Ronaldinho i linxar a un Eto'o (l'home que ens ha donat dues Champions, sí, també la de París) que l'únic pecat mortal que va cometre va ser dir en veu alta veritats com punys. Aquells que han vilipendiat un Txiki Beguiristain que no s'ha volgut plegar mai als seus desitjos i que ha treballat en silenci donant continuitat a una plantilla que s'ha demostrat que és més que vàlida i aguantant moltes coses.
Els que van apadrinar i promocionar una moció de censura encapçalada per personatges de dubtosa procedència. Els que ens han volgut vendre al Sandro Rossell encara que va portar el càncer al vestuari, volia Scolari i no Rijkaard, Mouriño i no Guardiola i va iniciar la crisis institucional per un problema d'ego. Els mateixos desestabilitzadors que aquest estiu van estar a punt d'evitar la temporada històrica d'enguany i que haurien d'estar amagats sota les pedres però encara ténen collons de treure pit ara.
- Manolo Oliveros i Josep Maria Minguella, suposats representants del barcelonisme al programa radiofònic més escoltat de l'estat espanyol i que ahir van tenir la recompensa divina als serveis prestats amb un problema tècnic que els va obligar a cantar el gol del Messi per telèfon i dos minuts més tard. Foteu-vos, perquè em feu vergonya aliena. No em representeu!
A tots els socis que són més nunyistes que del Barça i que no trigaran massa en trobar una altra excusa per crear divisió. Vells torracollons i tribuneros que només saben criticar perquè directament són incapaços de ser feliços i això és molt trist però no és culpa meva.
Als afeccionats que en la seva infinita sapiència futbolística han anat criticant d'un en un a en Puyol (que ja està acabat), en Xavi (doble MVP i campió d'Europa que no fa res en els partits importants), en Piqué (que només juga al Barça perquè és català) i en Víctor Valdés (que no té nivell per jugar a Primera Divisió) però ja ténen la llengua amarga de tenir-la tanta estona a l'ullera d'en Messi i l'Iniesta. Feu-vos-ho mirar.
Als madridistes que comencen a sentir una angoixa molt molesta que vé de dins i que no saben ben bé perquè baixa fins a l'intestí. Diagnòstic: és el vostre instint merengàcnid que us avisa de que s'acosta un segle de glòria blaugrana molt fotut per a vosaltres.
A tots els que s'apuntaran al carro i s'han fet o es faran del Barça aquest any. Per norma general respecto més als que s'han forjat en la derrota però sigueu benvinguts i recordeu que el club us necessitarà a la propera guerra interna, així que procureu recordar tot el que ha passat últimament abans d'escollir un bàndol.
Tornant a allò que deia a l'inici, aquest és el triomf d'en Guardiola i com a tal ha de ser recordat. El día de la seva presentació, el de Santpedor no va prometre títols, va prometre treball (l'empitjorament de la seva calbície l'avala) i que persistirien fins al final. I amb aquesta filosofia s'han trencat tots els motlles: hem aconseguit les mateixes Champions en color que el Mandril i un triplet que ells no ténen, contra el Chelsea vem guanyar la semifinal agònicament (a la anglesa) i amb un sol xut i cap dins (a la italiana), la final l'hem guanyat amb un gol a la primera oportunitat (a la merengue) i matant el partit sense gaire patiments (a la argentina), no ens hem queixat de les baixes i tothom ha rendit (a la alemanya), hem demostrat que es pot guanyar amb 7 de la pedrera (a la holandesa) i enamorant al món (a la brasilera). Aquí han passat coses molt rares, coses que mai ens passen a nosaltres.
Però hi ha moments que les institucions necessiten més una persona que es mulla, que diu la seva, que no deixa ningú indiferent, que creu en un projecte i lluita per tirar-lo endavant que no pas algú d'un perfil més pla, més políticament correcte i amb menys dots de lideratge.
Els catalans hem de prendre exemple. Tenim el potencial, tenim la capacitat. Podem ser el que vulguem ser. No depèn de quan poderosos semblin els adversaris, sinó de quan forts ens sentim nosaltres. I no és una cosa que necessiti molt temps. Guardiola just fa un any entrenava un equip de segona B i avui és un dels entrenadors més jove que guanya la copa d’Europa.
Avui vivim oprimits per l’Estat Espanyol. Si ens ho plantegem, en dos o tres anys podem ser un Estat independent. Només cal trobar el “Guardiola” i el “Laporta” de la política, i recordeu que ben aviat hem d'anar a votar.

Copa, LLiga i Champions?

Portem dies dient que ara arriba el moment més important, però ara sí que de veritat és el més important. Avui dia 27 de maig el barça lluitarà pel tercer titol en una temporada. Després d'una excel•lent temporada pel barça, després d'haver golejat a diferents equips de la lliga, haver anat al Santiago Bernabéu, i haver guanyat per 2 a 6, després d'haver empatat a stamford bridge per un gol miraculos d'Andrés Iniesta, haver aconseguit la lliga i la copa, avui finalment el barça aconseguirà la Champions ?
Aquesta és la pregunta que ens fem tots els culers. Avui a Roma, la ciutat eterna i la ciutat on va néixer el dret occidental hi tindrà lloc un dels esdeveniments socials més importants del món, la final de la Champions.Avui el president de la Generalitat, el nostre president, malgrat l'inquilí actual no s'ho acabi de creure i tingui pinta de conserge trist i gris, serà un convidat oficial amb tots els seus ets i uts a l'estadi Olímpic de Roma.
Avui la llengua catalana, la llengua de Ramon Llull, d'Ausiàs March i del Capri, la llengua mil•lenària parlada per milions d'europeus però prohibida i subjugada, serà també oficial en aquest esdeveniment d'importància planetària.
Avui la bandera dels quatre pals, un dels primers símbols heràldics del món i ensenya de la nació catalana completa, serà vista per milions i milions de persones d'arreu.
I per postres ahir, la policía d'espanya, a través d'un dels seus sindicats, la Confederacion Española de la Policia (CEP), ha posat el crit al cel perquè considera un "menyspreu gratuït" amb rerefons polític el fet que els efectius de Mossos d'Esquadra que es desplacin a Roma en el marc del dispositiu de seguretat de la final de la Champions tripliquin els de la Policia Estatal espanyola.
I tot això gràcies al F.C.Barcelona, al nou Barça, el Barça del senyor Joan Laporta.
Un Barça catalanitzat, un Barça modern i gens freak,un Barça campió.
Molts d'ells són a Roma, uns altres el veuran en pantalles gegants situades a diferentes ciutats i pobles de Catalunya. Avui veure un gran partit disputat per dos grandissims equips, on disfrutarem veient-lo, anirem i patirem fins que el colegiat xiuli el final del partit, on un dels dos equips serà el campió de la Champions o potser ens ho jugarem a penaltis o en una prórroga.
Qui ho sap? Però no em d'oblidar que passi el que passi el barça a fet una grandíssima temporada, on em disfrutat en cada partit al màxim, on ens han demostrat que aquests jugadors són jugadors amb un gran talent i que per tant es mareixen la confiansa de tot culer.

I qui sap potser avui aconseguirem la tercera Champions a Roma, l'esperat TRIPLET, o potser no, sortirem amb un doblet, amb un fantàstic doblet i una temporada per no oblidar!
Gràcies Barça per la temporada que ens has donat, per com ens has fet vibrar, per com hem gaudit i per com has reviscut el sentiment culé i català. Demà si guanyarem, i espanya, el país dels garrulos, sabrà que la victòria no és seva, i aquesta és una de les grandeses dels catalans, la grandesa i la capacitat de fer grans empreses que en el fons no són ni seran mai espanyoles.

Ah!! La foto que he posat és la foto que hi havia al vestuari del Camp Nou abans de la final de París de fa tres anys. Caldrà tenir present aquesta mateixa frase també a l’hora de jugar a Roma: Del subcampió ningú no se’n recorda. Només el campió passa a la història.

Gràcies per tot, la temporada ha estat inoblidable. Molta sort per la final, estem tots amb vosaltres.

EUROPA.

Ens trobem en plena campanya per a les eleccions al Parlament Europeu en un context en què tothom parla de termes que tenen poc o res a veure amb Europa.
Europa es percep com una institució molt llunyana. Brussel·les, Strasbourg, què n'hem de fer allà? La gent no és conscient que la Unió Europea impulsa mes del el 85% de les lleis que ens afecten en el dia a dia. Aquestes lleis que s’anomenen “Directives” i que com totes les lleis de vegades són positives i de vegades no ens van prou a favor. Alguns exemples:
- La Directiva Marc de l’Aigua, que obliga als estats membres a tenir identificades, quantificades i qualificades totes les masses d’aigua tant les marítimes, com les continentals com les subterrànies; i també ens obliga a complir amb uns paràmetres de qualitat mínims en totes elles.
- La unificació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut per “Bolonya”. Un projecte necessari per a equiparar els estudis universitaris a tots els països de la Unió, però que potser no s’està desenvolupant correctament en el seu procés.
- La famosa directiva de les 65 hores laborals, que afortunadament va ser rebutjada pel Parlament Europeu. Aquesta és una mostra molt clara de la importància de les institucions europees i com poden influir en el nostre dia a dia.
- La Directiva Bolkenstein, que ha de regular diversos àmbits del sector del comerç i que pot trepitjar competències pròpies de la Generalitat o els Ajuntaments.
- La Directiva sobre la posada al mercat d’articles pirotècnics, amb l’objectiu de regular-ne la fabricació, l’emmagatzematge i el seu ús professional o recreatiu. Una llei que no té en compte la realitat cultural dels països catalans, amb una llarga tradició de festes i expressions populars d’arrel cultural on el foc és el protagonista.
Aquests són alguns exemples de com Europa pot influir en les nostres vides i no està malament que sigui així, però hem de disposar de capacitat per a poder aturar o modificar algunes de les Directives europees que es proposen i també hem de disposar de capacitat per a impulsar-ne d’altres.
La construcció econòmica de la Unió està molt avançada. L’aixecament de fronteres, la unificació legal en la majoria dels espais de l’àmbit econòmic i una moneda única, l’Euro, són els pilars bàsics de la Unió Europea, que en principi va ser concebuda com una unió econòmica i no pas política.
Es a partir de la declaració d’intencions de caminar cap a una unió política que comencen els maldecaps. Europa és tan diversa com antiga; estem parlant del vell continent. Un vell continent on sempre hi ha hagut una gran rivalitat entre les potències de cada moment i on les guerres han estat presents al llarg de la història per aconseguir l’hegemonia, amb l’única excepció del període de temps en què existeix la Unió Europea. En aquest espai de temps mai 2 països de la Unió han entrat en conflicte i això és una excepcionalitat històrica en un continent marcat pels conflictes continus.
Per contra la diversitat cultural i etnogràfica d’Europa fa molt difícil que es pugui configurar un espai polític comú als interessos de tothom. A això cal afegir que hi ha massa galls al galliner; són molts els mandataris estatals que volen ser el cap visible de la Unió Europea i pretenen acaparar el protagonisme. A més les diverses ampliacions que a hores d’ara fan que el nombre d’estats integrants sigui de 27 encara dificulta més la cohesió. Europa no ha parat d’ampliar el seu espai i les fronteres cada vegada són més llunyanes. Si finalment Turquia acaba ingressant a la Unió, Europa serà veïna de països com l’Iraq i Síria i això implica nous reptes i també noves amenaces.
Un altre element a tenir en compte és que Europa té molt poc pes en els conflictes internacionals. Ni tan sols vam ser capaços d’evitar un conflicte al cor del nostre continent, la guerra dels Balcans, per culpa de la manca d’unitat política.
La Unió Europea tenia entre els seus components amics i detractors de Sèrbia i això es va reflectir a l’hora de “no actuar”. Qui finalment sí va actuar i va posar fi al capítol més trist i lamentable de finals de segle a Europa, van ser una vegada més els Estats Units. Europa no s’ha mostrat capaç de liderar cap procés internacional i altres estats ens poden passar al davant si no espavilem.
El fracàs de la Constitució Europea ha suposat un entrebanc necessari per a la construcció política d’Europa. Més enllà del nom de Constitució el que es pretenia aprovar era un Tractat Econòmic que tenia en compte els interessos dels estats i aportava molt poc en referència a les garanties en benestar i salut pública, per posar algun exemple. En primera instància Irlanda i després França van aturar el procés.
Ara aquest procés s’ha modificat amb el Tractat de Lisboa, que ha de facilitar la democratització en la presa de decisions de la Unió, eliminant el dret a veto d’un dels estats, excepte en alguns casos excepcionals i basant l’aprovació de les iniciatives de forma més democràtica, a partir de la suma de majories ciutadanes i d’estats. També ha d’instaurar la figura de la Presidència permanent, superant així la presidència de torn que amb les darreres ampliacions fa que un estat no pugui tornar a presidir fins que hagin transcorregut 13 anys i mig del seu darrer torn.
I l’estat espanyol n’és un exemple clar. Un estat es configura amb diverses realitats culturals i històriques. Hi ha moltes nacions sense estat dins la Unió Europea com Catalunya, Euskadi, Galícia, Escòcia, Gal•les, Flandes, Còrsega, … i la legalitat vigent impedeix tenir veu i vot en els processos que les afecten. Aquesta és una qüestió que cal corregir si realment es vol ser fidel a l’eslògan d’ “units en la diversitat”. La capacitat de poder representar totes les realitats i sensibilitats no hauria de ser un problema sinó que hauria de ser un repte.
Per tot això hem de ser capaços de veure Europa com el nostre espai natural. Europa s’ha construït amb la suma de tots els pobles que la conformen i hi ha realitats molt diferents. Òbviament no són el mateix els països bàltics que els que conformem l’espai euromediterrani, o els països centreeuropeus o els balcànics. Però nosaltres som Europa. Fins i tot quan els catalans anàvem a repartir bufetades d’un extrem a l’altre de la Mediterrània fèiem Europa. I especialment Catalunya sempre ha tingut una vocació europeista clara. El problema és que ens costa afrontar la construcció política d’Europa perquè no hem pogut solucionar encara els nostres problemes, i fruit d’això no tenim línia directa amb Europa; sempre hem de passar per Madrid per parlar amb Europa.
La situació de crisi actual afavoreix encara més la desafecció ciutadana envers la classe política. Són moltes les persones que no confien en absolut en la capacitat política per a posar-hi remei a la crisi econòmica. Per un costat la gent comprèn que aquest desgavell econòmic prové d’una especulació exagerada per part de les entitats financeres i les empreses constructores i immobiliàries. A més aquesta crisi és global i per tant, no sembla possible posar-hi solució perquè no depèn només de nosaltres.
A tot això les mesures anticrisi del govern d’Espanya són les de sempre. Xecs i promoció de la despesa en els sectors de sempre; la construcció, el mercat immobiliari i l’automoció. Els xecs no funcionen com a eix de les polítiques socials perquè a la llarga no solucionen el problema i es produeix una desviació d’aquests ajuts cap a destinataris que no són l’objectiu. Tenim l’exemple recent de l’ajut de 200 euros mensuals per al lloguer d’habitatge que ha acabat provocant un increment mitjà de 200 euros en els preus del mercat de lloguer.
La ciutadania es troba molt allunyada de la classe política. Massa desenganys i massa contradiccions en els discursos dels representants de molts partits han posat de moda aquest terme de la desafecció. Debats interns amb massa crispació en diversos partits polítics i la suma d’altres qüestions que s’eternitzen en el temps, com ara el desenvolupament de l’Estatut, el debat lingüístic o el finançament de Catalunya, fan que en general la gent del carrer es trobi cansada i això no afavoreix la participació.
A més la majoria de partits presenten a aquestes eleccions, a candidats i candidates que tenen molt poc interés. Persones que ja han pres el camí de tornada en això de la política i que sembla que hagin d’anar a Europa a acabar la seva carrera política.
Crec que les úniques excepcions a la regla són el Ramón Tremosa i l’Oriol Junqueras d’ERC. CiU ha optat per potenciar la figura del candidat ,el seu programa i les idees.
Un candidat molt diferent del seu anterior eurodiputat Ignasi Guardans.
L’Estat espanyol no té fets els deures a casa i això provoca que en aquesta campanya es parli poc de la construcció política d’Europa. El govern espanyol està massa preocupat en assegurar que res no canviï de portes endins i el principal partit de l’oposició obsessionat en tallar les ales a Catalunya en tots els àmbits (competencial, econòmic, lingüístic, …). Amb dos focus de tensió com Catalunya i Euskadi i d’altres que se sumen a la reivindicació econòmica com les Balears i el País Valencià, preocupar-se per Europa no és una prioritat
Per tot això i més, Europa és important en les nostres vides; i seria una pena que l’abstenció fos la protagonista en les properes eleccions al Parlament Europeu, el dia 7 de juny.
Europa sí importa, i nosaltres hem de dir la nostra. Per això cal que els vots de catalunya es quedin per els de casa i el proper dia 7 al vespre siguin allà on han de ser: a les urnes. Fer política és no deixar la guineu amb gana i al mateix temps salvar la vida de les gallines. No perdem de vista cap de les noticies no esportives ja que la setmana ens donarà moltes sorpreses. D'aquestes eleccions només em sap greu una cosa, i és que els Catalanistes no fem un front comú com fan el PSOE i el PP !!
Ah, i que guanyi el Barça!.

UN BON CURRÍCULUM !

Aquesta nit comença la campanya per les setenes eleccions al Parlament Europeu. Unes eleccions que comencen a agafar cada vegada més interés malgrat que les previsions de participació es mantinguin baixes. Si dic que agafen més interés és senzillament perquè cada vegada més a Eupora es decideixen coses d'alt contingut per a nosaltres, per tant, no hi ha cap més remei que prestar-hi cada volta més atenció.
Però bé, anem al gra, expliquem el què està passant aramateix aquí. Com sempre per marcar la nota i per quedar com un autèntic Estat retrassat, Espanya ja ha fet de les seves. Amb aquella intolerància tant habitual que els caracteritza, ja han il·legalitzat una candidatura política, Iniciativa Internacionalista, és que no poden! és com el yonki amb l'heroïna.

Evidentment doncs, podem dir que :

(1) les eleccions ja no són del tot legítimes i

(2) l'Estat Espanyol no és legítim a Europa.

És clar que no ho serien d'altres Estats també, però el cas d'Espanya, és un cas singular de reincidència continua, vulgaritat i maldestre. Són com els tontets del grup.

Amb menys de 30 anys Espanya ja aconseguit fer un cop d'Estat, prohibir dos diaris, il·legalitzar varis partits polítics, crear un grup armat i matar ciutadant seus enterrant-los amb calç viva, torturar a les seves presons i estar condemnat per l'Alt Tribunal europeu, protegir el seu cap d'Estat d'una manera infantil i desproporcionada, trinxar la costa llevantina passant-se pel forro totes les directrius europees, mantenir l'únic conflicte armat a l'Europa occidental, crear una via morta de Madrid a Sevilla mentre el seu eix més potent econòmic, el mediterrani, es mor de fàstic i basar la seva economia a cop de totxo, de funcionari i de gandul.

Un bon currículum, sí senyor!
D’aquí a un mes haurem d’anar a votar..A Catalunya, però, com a resultat d’aquesta anormalitat nacional que patim, haurem de definir el nostre vot –un cop més- utilitzant cent mil raonaments externs a les complexes variables europees.
A Espanya es parla de primàries, però a Catalunya poden ser molt més que això. La campanya per les eleccions europees, que comença aquest divendres, serà un petit assaig de la llarga precampanya de les pròximes eleccions al Parlament.
Els resultats a nivell espanyol no serviran pas gaire més que una enquesta perquè, malgrat la forta crisi econòmica, parlar d'unes eleccions al Congrés de Diputats anticipades seria molt agosarat. En canvi, a Catalunya, la cosa és ben diferent. Com a molt poc resta un any i mig per a les pròximes eleccions al Parlament. Malgrat la insistència del president Montilla en assegurar que no avançarà les eleccions, els socialistes no tenen en absolut controlada la situació.

La inestabilitat de Zapatero a Madrid, la negociació pel finançament i la sentència del Constitucional de l'Estatut són tres càrregues molt feixugues per arrossegar-les quinze mesos més.
Per tot plegat, les europees són el termòmetre ideal per comprovar la mobilització de cadascun dels partits catalans. I, encara més, poden ser un assaig de cara als pactes per a la pròxima legislatura. Per molt que la campanya hagi tingut fins ara un perfil baix, no ha passat desapercebuda la bona sintonia que tenen els candidats de CiU i d'Esquerra. Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, al contrari que les direccions dels seus partits en els últims anys, estan ensenyant que poden jugar en el mateix equip sense molestar-se.
Ho van demostrar, per exemple, en el debat que diumenge publicava el diari Avui. Eren els dos únics candidats que parlaven de defensar Catalunya a Europa. Fent-ho d'una manera directa i sense complexos, però alhora pedagògica. No es tracta només de defensar el corredor del Mediterrani o d'afavorir la presència del català a les institucions europees, es tracta de fer de lobby, igual com fan els congressistes dels diferents estats dels Estats Units. Aquesta és també una manera efectiva de presentar als ciutadans els beneficis de tenir rellevància a Brussel·les, una importància que, dit sigui de passada, cap polític català ha tingut a Europa.

Barrera avala la proposta de Joan Carretero

El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.
1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.
2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il•legítima legalitat vigent.
3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.
4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.
5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.
6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.
7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.
En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre. --Heribert Barrera a l’AVUI --

El suport donat per Heribert Barrera a la proposta de Joan Carretero, suposa un impuls molt important per a tota la gent de Reagrupament.Cat. L' autoritat moral del que fou Secretari general i President d' ERC. Diputat a Corts, President del Parlament en la primera legislatura i Diputat Europeu, està fora de qualsevol dubte.
Que l'opinió d'en Barrera, aniria per aquests verals tampoc es massa sorprenent, si s' ha seguit el seu estat d´ànim i l' opinió que ha reiteradament ha anat expressat en els darrers anys sobre la preocupant situació del País.
Barrera predica que en situacions excepcionals , calen sortides i propostes excepcionals.
Com que es tracta d´un militant republicà que s' atreveix a donar suport a Joan Carretero, sense anunciar la seva baixa a ERC, caldrà veure quina serà la reacció de la direcció d' aquest partit, cosa que permetrà conèixer, fins a on estan disposats arribar en la defensa d' una posició política que si no esmenen amb rapidesa, pot portar-los al desastre electoral.

Crida

El dret a xiular .

Els xiulets a la cançoneta oficial del país veí els ha posat furiosos. Falta de respecte?
I un bè negre. Això només és un tast. Una majoria en comença estar tipa del constant menyspreu al nacionalisme català i basc. A tota aquesta caverna indignada els hi diria que s’hi posin fulles. Mamar-nos el dit ja fa temps que ho vam deixar de fer.
La xiulada del passat dimecres és una mostra d’una sensació cada vegada més creixent entre la població catalana: que amb Espanya no hi ha res a fer. Doncs a seguir la feina: des de les institucions, continuar construint estructures d’Estat; i des del carrer, construir Nació. Aquest és el camí.

Una mica apagada la fogera mediàtica que la xiulada del dimecres a Mestalla va provocar, i ja amb una certa calma, convé fer un parell de reflexions.
I ales hores, quan ens planten l’himne espanyol en jugar un dels nostres grans equips, xiulem. Què espera l’Espanya del Tribunal Constitucional i de les falses promeses?
Que a sobre de rebre aplaudim? Si Espanya hagués respectat Catalunya en el procés de l’Estatut, si hagués sortit una sola veu mesetària clamant contra l’odi envers els catalans, si existís un sol aliat, si s’hagués acceptat la pluralitat com un valor i no com un element a combatre, potser ara hi hauria catalans que sentirien com a propis els símbols espanyols. Però no ha estat així, ni ara ni en els darrers 300 anys.
En poc temps Catalunya ha notat un increment independentista i tot apunta que amb la crisi econòmica més catalans se’n hi aniran sumant.

Ser independentista no és res sagrat, redemptor, pur... però tampoc és excloure, oblidar, ni és anar contra ningú.
Al contrari, ser independentista és voler emancipar-se cordialment de qui potser no ha sabut cuidar-te prou.
Ens sentim en possessió d’un potencial que volem gestionar nosaltres mateixos, hem sobrepassat la majoria d’edat i volem caminar lliures. És només això i ara més que mai necessitem que la gent en parli, que es publiciti la independència i que no siguin només els catalans qui l'anhelin, volem que els espanyols ens entenguin i que aplaudeixin el fet de voler aventurar-nos a construir un estat sobirà amb un propi govern català.
Ara ha arribat el moment de dir a tots els catalans que junts, treballant plegats des de casa i amb la creativitat i constància que ens caracteritza, podrem sortir de la crisi i entrar a la Unió Europea. Només ens cal saber comunicar a tothom aquest convenciment que cada dia més gent veu; la independència ens beneficiarà a tots.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Ahir a València no només es va jugar a futbol.

Com collons volen que anem a votar el 7 de juny si els debats del Estado de la Nación només serveixen perquè uns es treguin conills de la xistera i els altres insultin tot el que respira? No ens podríem estalviar tots plegats el circ i treballar plegats per treure el país de la puta crisi?
Cada cop es demostra més clarament que estem en mans d'una colla d'incompetents que es mouen pels instints més bàsics i que només busquen ocupar una cadina durant uns quants anys per poder viure del cuentu la resta de la seva vida, mentre els treballadors cada cop hem de fotre més hores per poder anar tirant sense cap mena de luxe.
Sempre ens quedaran els esports, que com a mínim serveixen per distreure el poble aborregat, entre els quals m'incloc .

La copa ha aixecat passions entre els seguidors de l' Atlhetic de Bilbao i del Barça. Les dues aficions han donat una llicó del que es civisme, esportivitat i patriotisme.
Per molt que algunes televisions hagin intentat manipular el que passava, com per exemple donant imatges d' un seguidor basc posant-se la mà al cor escoltant l' himne espanyol, la realitat ha estat una altre de ben diferent. Bascos i Catalans han mostrat al món, que pertanyen a dues Nacions sense estat, era obvi que l' anunciada xiulada a l´himne i al monarca, fos l' expressió generalitzada d' aquesta voluntat de ser, que tanta complicitat genera entre les dues aficions, amb independència del resultat i del guanyador. Ahir a València no només es va jugar a futbol. Com a proba us adjunto la postal repartida a Mestalla per EGI (PNB), JNC (CDC) i el Bloc Jove(BNV).


Sortosament la vida no és tot política, com tampoc és tot futbol, però sempre pots trobar camins de felicitat. Avui sóc feliç perquè el Barça, el meu equip, l'equip que millor representa el meu país davant la manca de seleccions, ha guanyat.
El Barça no és només un equip de futbolistes, és la gent que hi ha al darrera, l'afició, la ciutat, el país. Són els seus i per molts catalans, els colors de la llibertat, els colors de la victòria que volem pel nostre país. Visca el Barça i Visca Catalunya
PD: Felicitats també a l'afició magnífica del Bilbao

Opció de Futur

Aquests darrers anys han portat a Catalunya a un carreró amb dues sortides: assimilació a Espanya (actual model autonòmic) o independència. No hi ha més.
En la primera opció pots pujar una mica el nivell d’autogovern amb l’esforç que significa haver de liderar prèviament totes les autonomies o podràs rebaixar-lo amb visions restrictives de l’Estat. Però ja no hi ha cap estació més, tant sols quedar-se o arribar al final. L’esforç i la resistència que cal per fer polítiques de peix al cove és tan poc gratificant envers els resultats obtinguts que ha quedat obsoleta, per poc eficient i poc rendible.
Davant aquesta nova situació, a Catalunya, no hi ha una nova proposta ni estratègica ni, conseqüentment, electoral. Els dos partits catalans que no són sucursalistes continuen tenint com objectiu prioritari la gestió d’un espai electoral en l’eix esquerra-dreta. Quan el teu objectiu és ocupar un d’aquest espais només pots fer-ho aigualint el discurs nacionalista, doncs has d’agafar vots de la teva frontera espaial (CiU al PP i Esquerra al PSOE). És per això que hi ha qui creu que CiU i Esquerra avui ja són dues cares d’una mateixa moneda.
Aquesta tesi es demostra amb les cases grans respectives: la de CDC que vol agafar, del centre dreta, tant els independentistes com els catalanistes del PP. I Esquerra vol agafar, del centre esquerra, tant independentistes com catalanistes del PSOE. Quin paper jugar la independència de Catalunya en aquest plantejaments? Un paper secundari.
Si estem d’acord que, actualment, l’estat de les autonomies és la fi del recorregut nacional de Catalunya, que amb Espanya no anirem a més; si sabem que la propera estació és la independència, llavors on és l’oferta independentista transversal de centre, dreta i esquerra? Avui tant sols pot ser Reagrupament o quelcom semblant.
Aquesta nova opció, no es pot fer des de la marginalitat de plantejaments que alguns patriotes, amb bona fe, han estat fent fins ara. Aquesta candidatura s’hauria de generar des de la credibilitat, la responsabilitat i la seriositat de les persones que s’haurien d’implicar. Fins i tot des de l’experiència de govern.
Si realment volem la independència de Catalunya ara toca mullar-se. Ara toca trobar complicitats amb aquells patriotes que no han militat mai en cap partit, aquells que fins ara han deixat el protagonisme polític als altres.
Ara toca que gent seria, que fins i tot es guanya bé la vida, que té família, que sigui generosa amb el seu País i es posi a treballar per l’objectiu comú de la llibertat nacional. A Catalunya li cal gent que vulgui oferir els millors anys de la seva vida a aconseguir el més noble dels objectius d’un català: la independència.
Sumant aquests patriotes amb els que fins ara hem estat treballant per Catalunya en altres formacions polítiques podrem treure Catalunya del fangueig que s’ha instal·lat.
Reagrupament està aconseguint implicar molts sectors de la població que creien que ja no era possible tenir un referent independentista, sense estigmes dretans ni esquerranosos, on hi càpiga tothom. Reagrupament no hauria de caure en posicionaments dogmàtics d’una ideologia o una altra, simplement ha de gestionar la racionalitat i el sentit comú en les polítiques sectorials: hom sap que no s’ha de contaminar a sac, però no cal multar per tirar pedres al riu o anar a 80km/h en carreteres de 4 carrils.
Tothom és ciutadà i tots hem patit els excessos de l’administració pública. Tots hem patit amb la prepotència de les administracions en els nostres comptes bancaris i en la manca de suport legal per demanar els serveis que toquen pel nivell impositiu que se’ns demana (més enllà de l’espoli nacional). Cal fer una administració més prima en determinades àrees i reforçar d’altres, en resum hem de cercar l’efectivitat i la eficiència de la nostra administració. Per això és el ciutadà qui l’ha de controlar i no a l’inrevés com ens volen vendre els polítics actuals.
Reagrupament ja haurà servit si mou les consciències i torna a situar la llibertat nacional com l’objectiu més important i més immediat de l’agenda política catalana.

Ferran Pujol i Benlloch – Tribuna.catLa independència x 6 euros/mes. Apunta't ara a Rcat, et sortirà barat (comparat amb els 3.000 € d'espoli fiscal de cada any) Us hi esperem!

Què farem després de guanyar els tres títols? Proclamen la independència ja???

L’eufòria -comprensible per altre part- que el partit del Barça ha provocat serà el tema de la majoria de converses avui a Catalunya. Els mateixos diaris que, amb raó, mostren l’alegria per la classificació del Barça omplen les primeres pàgines amb altres noticies que si bé no han d'enfosquir l’esportiva, ens han de fer reflexionar una vegada el gol de l’Iniesta afluixi la pressió.

Per exemple llegeixo que els experts són crítics amb els plans anti-crisi del govern central que dit clar significa que s’està navegant sense brúixola, en el millor dels casos.
També escriuen els diaris que el Conseller Castells diu que no hi ha avanços en el tema finançament. Mal moment per demanar diners a Madrid, per molt que ens corresponguin de tot dret.
Avui arriba a Barcelona el Ministre de Foment per tractar el traspàs dels trens de rodalies, mentre Montilla diu que és un tema molt complex i s’ha d’anar amb calma.
Avui és un dia trist, i la representació feta a Catalunya entre el PSOE d'aquí i l'espanyol, sobre l'afer de rodalies no fa més que confirmar, el poc pes que te l'España plural.
I la confirmació del reforçament de l'España una grande y libre.
Una definició que malgrat les connotacions per la utilització del concepte per part de l'anterior règim, no deixa de ser l'aspiració comuna, del que anomenem, les dues Espanyes.
El PSOE i el PP avui han consumat l'unificació del mapa polític espanyol. Els nacionalistes no espanyols ja no governen a cap Comunitat Autònoma. Ells en diuen normalitat democràtica. I tenen raó, però aixó vol dir que la normalitat democràtica consagra una anormalitat, com és el no reconeixement nacional dels pobles basc i català. L'España plural que el PSOE presumia de defensar, realment per ells no existeix.

Era una més de les ficcions que utilitzen per ensarronar a la parroquià.
Fàcilment és veu que no hi ha res de segur en cap tema. Ni el Chelsea va guanyar l’eliminatòria malgrat la seva aparent avantatge perquè l’darrer minut compta tant com qualsevol d’altre, ni els trens de rodalies ens els donaran fàcilment i justament, ni podrem disposar de diners per finançar els nostres projectes fins qui sap quan.
Estem a punt per a fer grans coses. Aquest Barça les està fent. I com a País crec que estem en una sotregada tan forta que fins i tot cruixen els claus de la tomba d’en Macià, i que el seu esperit, la seva ànima i el seu coratge ens embriaguen.
Tenim a les mans fer grans coses. … s’està gestant la gran revolta catalana.
I reivindiquem el protagonisme! A sac contra Espanya! A sac contra el tripartit!
Visca la terra, mori el mal govern!
Endavant, Reagrupament!

PATÈTIC

El fotut del cas és que encara hi haurà qui els voti a les properes eleccions. Patètic.

Aquest puto mentider és ara el lehendakari. Un pacte difícil d’entendre entre esquerres i dretes que són capaços d’ajuntar-se amb l’únic proposit de donar pel sac als que són bascos de veritat. Sembla ser que l’eix directriu que aglutina als socaites és la mentida.

Amb aquest personal al capdavant del govern, no és d’estranyar que siguem capdavanters en tot el que sigui negatiu. Els dos últims exemples: el nombre de contagiats per la grip del porc i el nombre d’aturats de tota Europa. Potser més d’un socialista s’està plantejant canviar el seu vot per donar-lo als del PP. Francament, no sé què és pitjor.
Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.