divendres, 28 de novembre del 2008

això toca ?


Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret.
Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes.
Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res.
I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua.
L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu.
Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera.

També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta.
A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses.
I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Poca lògica amb els diners i una petita reflexió per el cap de setmana:
Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa.
De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 €.
Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000€ per 1950 €.
Del punt de vista de l’economia aquest comportament és totalment irracional . La diferencia de 50€ és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps empleatt i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50€, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.
Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció. Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta.
Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.
Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.
No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.
Bon cap de setmana.

dijous, 27 de novembre del 2008

ELS POLITICS.



RECEPTA I SOLUCIÓ SOCIALISTA.

El peix bullit no entusiasma a gairebé ningú, però també hi ha poca gent que li desagradi del tot, fins i tot aquests el consumeixen amb resignació quan tenen la passa. I si durant força temps t'alimentes d'aquesta menja tan insulsa n'acabes fart.
"I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..."
(José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)
Bé,una família tipus de mitjana edat, de dos cònjuges i dues criatures (tres no, perquè amb els ajuts per família nombrosa encara farien negoci!), la gran a l'escola pública (catalana, de qualitat i gratuïta -si no fos pel menjador, el canguratge, el material escolar, les colònies, les sortides...), amb els extraescolars a part, i la petita a la guarderia.
Entre tres i quatre mil euros al mes (inclosos els premis a la reproducció o a l'adopció), és a dir dos "sous normalets". Una hipoteca mitjana, posem 950 euros de quota (després de les darreres pujades dels tipus d'interès). 450 euros de guarderia amb menjador inclòs, bolquers, farinetes, i roba i calçat sovint. Llum, aigua, gas i telecomunicacions (telefonia fixa i mòbil, i connexió a Internet). Menjar, neteja i higiene. Una despesa considerable en transport (públic o -conjunció inclusiva- privat) si hom no disposa de cotxe oficial.
Algun crèdit que s'ha de satisfer mensualment: el cotxe, l'equip informàtic, algun electrodomèstic... I la relació de despeses ordinàries (petites però, que van sumant), alguna imprevista i si en sorgeix alguna d'extraordinària segurament caldrà tirar de Visa.
Hom pot disposar d'una assegurança privada (potser només per a la canalla). És probable que la família consumeixi béns o serveis culturals i d'entreteniment (teatre, llibres, cinema, música...). Tal vegada un dels membres de la parella (o ambdós) practiqui algun esport, vagi al gimnàs, estudiï un idioma o una carrera universitària... A la llar (o fora) hi podria haver un familiar dependent (beneïda llei de dependència!).
Segur que podeu afegir elements a aquesta relació. Jo, aquest any seré d'allò més pràctic, m'empassaré el republicanisme i l'ateisme i també els escriuré una carta als Reis: que ens liquidin unes quantes mensualitats de la hipoteca. I encara que tingués la capacitat de consumir: aquesta és la solució a la crisi?
Aquesta és la recepta socialista, progressista, a la depredació de recursos naturals, a l'explotació laboral (sobretot al Tercer Món, però també cada vegada més al Primer -que de Segon ja no en queda), a les desigualtats socials? No hi havia una modalitat que en deien una cosa així com consum respo-no-sé-què?
Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar.
Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.
I tu t'ho creus tot això?...
Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps

dimecres, 26 de novembre del 2008

Anàlisi del Barça.

Reconec, , que jo era dels escèptics amb Pep Guardiola.
Creia que, després d'un entrenador que deixava fer als jugadors el que volíen, i que la cosa va acabar com tots sabem, ara en calia un de disciplinat, no tan tàcticament com de vestuari, i Guardiola no encaixava amb aquest perfil.
En aquest punt però, Guardiola ha demostrat saber combinar perfectament la disciplina en el control dels jugadors, amb la suficient flexibilitat tàctica i bon tracte als jugadors en el terreny de joc. Els resultats estan a la vista: del caos a l'ordre, de la impotència a la potència a l'equip. A més d'aquest, crec que la clau de la bona marxa del Barça, es troba en quatre grans encerts en la seva gestió:

L'actitud-El Barça torna a tenir gana, gana de títols, els jugadors tornen a córrer, a lluitar, a sacrificar-se i a buscar un objectiu. El Barça té l'actitud que, de manera patètica, havia perdut els dos darrers anys. Iniesta i Xavi junts Guardiola ha aconseguit el que cap altre entrenador havia aconseguit fins ara (excepte la fase final d'Aragonés amb la Selecció espanyola), que Iniesta i Xavi juguessin junts al màxim nivell. Ells dos, junt amb Messi, conformen la columna vertebral de l'equip.
Recuperar deshauciats-Per mi Eto'o i Marquez havíen d'haver marxat, estaven esgotats, en fí d'etapa. Reconec però que Guardiola ha sabut recuperar d'ells la millor versió.
Millor que amb Ronaldinho- Construir un Barça sense el buc insignia dels darrers anys, Ronaldinho, no era i és tasca fàcil. Guardiola ho ha aconseguit en temps récord, ara hi ha tres Ronaldinhos: Xavi, Iniesta i Messi, ells són la màgia i sustent de l'equip.
A la part negativa hi ha el baix rendiment d'Henry, a qui no seria un disbarat fer entrar al mercat d'hivern, i una plantilla que jo segueixo veient justeta, que viu molt de l'estat de gràcia de Xavi, Iniesta i Messi, i que quan algun o dos d'aquests fallin, l'equip ho notarà molt (diumenge passat faltaven dos dels tres i el Barça va empatar a casa contra el Getafe). És en aquest sentit que jo no veuria gens malament l'arribada d'Arshavin, necessari al Barça per velocitat i obertura de bandes.
Lárribada del 69
Amb l'escagarrinament que caracteritza el club blaugrana, després de l'empat de diumenge s'han apressat a fitxar una nova davantera per distreure la defensa de l'adversari.
En Pep Guardiola no ho acaba de veure clar.. No cal dir que lluirà el dorsal 69 i altres coses. Quan no s'està centrat.... passa el que passa








"¡ Espanniia se desmembraaa ! "

La Caixa, Repsol, Lukoil i el nacionalisme-La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil. Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències. No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.
El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".
Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.
Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals. Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.
Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.
Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!



En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo. Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."
D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.
Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?
Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer. La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen.
Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya.
Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han.
Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?
Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.
No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes. Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. No és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.
La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure.
Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)
Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.
Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.

dimarts, 25 de novembre del 2008

NI OBLIT NI PERDÓ.

Amb motiu de l’assemblea de la Conferencia Episcopal Espanyola el seu cap visible, el Cardenal Rouco Varela s’ha referit als dos problemes que considera essencials, com la crisi econòmica i la purificació de la memòria.
Aquest senyor considera que la crisi prové de l’avarícia dels guanys immediats i desproporcionats, i respecte a la memòria ha deixat anar que a vegades es necessari oblidar, no per covardia, sinó per voluntat de reconciliació i perdó, d’acord amb els ideals de pau, llibertat i justícia, una autentica purificació de la memòria. Reblant el clau del cinisme ha dit que s’havia d’alliberar els joves del llast del passat per no alimentar rancors, i que demanava el perdó de Déu a tots els que es van veure implicats en una banda o l’altra.
Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.
Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde?
Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?
El meu ateisme convençut em pot fer parlar d’aquest col·lectiu anomenat església catòlica, amb respecte pels seus seguidors, però denunciant els seus mandataris pel cinisme i feixisme que demostren, cosa que no te res a veure amb la fe dels seus fidels.
Concretament aquest senyor ja ha demostrat amb les seves opinions sobre la unitat d’Espanya, la homosexualitat, l’eutanàsia i altres temes sensibles, que es un feixista de cap a peus.
Respecte a la crisi, no pot parlar d’avarícia, quan la institució que representa s’ha dedicat a acumular riquesa i esta al costat del poder sempre que ha pogut en benefici propi, i sense cap tipus d’escrúpol per la vida humana o per les teories que prediquen.
Pel que fa a la purificació de la memòria, es molt fàcil parlar d’oblit quan ells estaven al costat del dictador, i gaudint de tots els privilegis que els atorgava amb un monopoli i poder absolut a l’estat espanyol, i beneint totes les tortures i morts infringides per la dictadura sagnant de Franco. Com s’atreveix a parlar de llibertat i justícia, quan ell es l’exemple de tot el contrari, com ha demostrat sobradament opinant sempre en clau de retallada de drets de les persones, i venen la seva demagògia barata volen imposar el seu model de vida respecte a la família, el sexe i altres coses, sense reconèixer que hi ha altres models, i que en definitiva ells no son ningú per atorgar-se la veritat absoluta, ja què per la seva corrupció i fatxenderia son un molt mal exemple. Demana perdó de Déu pels d’un bàndol i l’altre, però cal recordar que ells donaven tot el suport als militars corruptes que van enderrocar un règim democràtic escollit pel poble, i què son els responsables d’autèntiques atrocitats que de cap manera es poden comparar amb els morts causats pels republicans durant la guerra
.Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina? Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis?
O mouria cel i terra per saber on són enterrats?Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.
Aquesta pau que demana serà complerta quan l’Estat Espanyol demani perdó a tots els familiars de les víctimes, anul·li els judicis, i deixi els criminals responsables de la dictadura com el que verdaderament son, i persegueixi els responsables que encara quedin en vida, clarificant la història amb tota la veritat, i no amb la fantasia inventada per continuar la dictadura amb una democràcia de fireta, que l’únic que pretén es continuar la lluita contra les nacions que resten sotmeses a l’espoli estatal, i on l’organització que representa aquest senyor segueix conservant uns privilegis en forma de finançament totalment inadmissibles en qualsevol estat mínimament civilitzat. Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre.
Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.




Dia Internacional contra la Violència envers les Dones

Com cada 25 de novembre, avui és el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.
Des de l'inici d'any, 7 dones han mort a Catalunya i 57 a tot l'estat espanyol a mans de les seves parelles o exparelles. Això vol dir que hi ha més d'una mort cada setmana i la dada demostra que encara queda molta feina per fer.
D'una banda, es posen en marxa noves mesures per evitar que els maltractadors s'apropin a les víctimes potencials. També s'incideix en l'especialització dels jutges. Però on no es pot abaixar la guàrdia és en la sensibilització de la societat.
Des de l'inici de l'any 2008, 7 dones han mort a mans de la seva parella, del seu "amor".
Així mateix, s'han registrat 12.292 casos de maltractaments masclistes, 8.838 dones han hagut d'ésser ateses, 5.891 maltractadors han estat detinguts i 19.000 dones reben actualment protecció dels Mossos d'Esquadra.
És evident que aquí hi ha quelcom que no rutlla.

EL TONTO, EL SOCIATA DALTÒNIC I EL "CALVO"


Llepaculs? Trepa? Espanyol? Dement?. En Duran és tot això i molt més; un autèntic botifler embogit, àvid de poder ministerial a les espanyes.
Ara bé, el "quid" de la qüestió és com pot CDC permetre aquestes disbauxes del "calvo" d´Alcampell.
La darrera trifulga a Can CIU, pot ser la primera, del principi de la fi de CIU. Amb al panorama polític que els cau al damunt a tot el nacionalisme català, els posicionaments allunyats de CDC i UDC, marquen més territori que no pas estratègia política conjunta.
El fracás del finançament i la sentència del TC sobre l'Estatut, marcaran un avanç i un després pels nacionalistas al costat dels senyors del sistema actual, sembla que serà l'opció triada per UDC.
A Can CDC no ho tenen tan clar, com tampoc els de Can ERC. La resta de formacions polítiques estan també amb UDC, i apostaran per continuar amb el sistema actual.
Durant els anys d´indefinició Pujoliana tenia un sentit la federació amb Unió, però si CDC vol tenir un mínim de "credibilitat nacional" ha de trencar aquesta funesta aliança.
El "socialcristià" les ha fet de molt grosses: desacreditar la "Casa Gran", manifestar-se en pro de la sociovergència, postular-se com a ministrable espanyol, renegar del sobiranisme.... També costa de creure que CDC, s'aventuri a cercar nous sistemes, igualment que ERC s'arrisqui a perdre els privilegis del sistema que gaudeix actualment. Ara, que UDC aposti ja ara per la continuïtat, deixa als de CDC sols i en primera fila, a l'hora de prendre la gran desició. UDC ha marcat el camí a seguir avançant-se als Convergents, la qüestió serà si CDC els seguirà o no. Tots tenen que valorar que, triïn el camí que triïn, alguna cosa perdran pel camí.
Continuar amb el sistema, pot semblar el camí més fàcil i el menys compromés, però també pot suposar quedar-se més sols encara. Trencar amb el sistema tampoc és un camí fàcil, però les pèrdues es podem compensar amb l'atractiu que te, començar un nou camí.
El calvo s´ha pixat reiteradament en l´arbre que l´aixopluga tot fent l´ullet als sociates espanyols amb l´anhel hilarant d´un Ministeri. Encaixistes "de modé" com ell sobren, el seu temps s´ha esgotat. El que ha aconseguit la seva darrera "fellatio" al daltònic Montilla és deixar en Mas com un autèntic tonto, el tonto de la "Casa Gran".
Quan deixarà CDC de mantenir a tota aquesta colla patètica de trepes al servei dels espanyols?. Volem urgentment la resposta, Catalunya necessita la resposta.
Si el gir sobiranista de CDC és real, si el projecte de la "Casa Gran" va de debò, si podem tornar a creure en algun projecte nacional: volem la resposta!
CIU o no CIU?, tot i que sería millor que els nacionalistes es preguntessin, Catalunya o Espanya? Aquesta és la qüestió. Desfedereu-vos!

dilluns, 24 de novembre del 2008

Quin és l'hemisferi amb més força al teu cervell?

En quin sentit veieu que gira aquesta figura? Si veieu el moviment en el mateix sentit que les agulles del rellotge, això significa que al vostre cervell té més força l'hemisferi dret.
Si, per contra la veieu girar a l'inrevès aleshores és l'hemisferi esquerra.
Voleu saber quin hemisferi (dret o esquerre) predomina en el vostre cervell?
Aneu a la pàgina original del diari australià on hi ha la silueta d'aquesta ballarina.
He posat l'enllaç directament damunt la imatge, però no sé si me n'he sortit.
Per si de cas, escric aquí l'adreça tinyurl:


http://tinyurl.com/2u6nqa
Segons diu el text que acompanya la imatge, el sentit del gir que es percep depèn de l'hemisferi del cervell que la persona que la mira faci servir més. (Esmenta també les funcions cerebrals que depenen de cada hemisferi.)
El cas és que jo primer l'he vista girar en el sentit de les agulles del rellotge i després en sentit contrari.
I si continuo mirant-la, la veig canviar de sentit de tant en tant.
Si no la veu tothom canviar de sentit, potser sigui que hi ha qui fa servir els dos hemisferis més o menys igual.

divendres, 21 de novembre del 2008

PER QUÈ SOM AIXÍ.

Ahir, vint de novembre. Trenta-tres aniversari de la mort d’un dels personatges que més mal va fer a aquest país. Ja és trist celebrar-ho. Però bé, com que hi ha gent per tot, no m’hi posaré. Cadascú que faci el que vulgui, que celebri el que vulgui i que se n’alegri del que vulgui.
Ven lliures son de fer-ho.
Quan ahir per la tarda vaig assabentar-me de la notícia que uns feixistes van atacar el lloc on va ser afusellat en Lluís Companys al Castell de Montjuïc, símbol del nostre poble per les seves idees, la seva lluita i per la manera en que va trobar la mort, em vaig encendre a base de bé.
Vaig arribar a escopir per la meva boca un cert nombre de paraules malsonants que serà millor que no reprodueixi aquí i ara. Me les guardo per mi. Però imagino que ja sabeu per on van...
Qui són aquesta gent per venir (o per estar) a casa nostra i embrutar els nostres símbols i el nom de la gent que ha lluitat per aquest país? Sempre he pensat que si aquí no es troben a gust, ningú els obliga a estar-s’hi. Poden agafar les maletes i marxar a un altre lloc on segurament es sentiran més feliços i podran anar tot el dia amb el braç alçat, lluint símbols feixistes i cridant consignes a favor de qui els sembli. I encara hi ha gent que es pregunta per què som així?
Doncs som així, precisament per culpa d’aquests tipus de persones.
I mentre segueixi havent-hi gent així, nosaltres seguirem sent de la manera que som i seguirem defensant el que creiem que és nostre.

dijous, 20 de novembre del 2008

QUINA POCA VERGONYA !

Aquest ha de ser un clam de cada dia, però avui pren especial rellevància pel fet que avui, 20 de novembre, és el dia internacional pels drets dels infants.
Quina vergonya!. Quina poca vergonya!. Hauríem de sentir vergonya tothom, per moltes causes, per molts motius... Hi ha límits necessàriament intolerables... La pornografia infantil n'és un.
Vulnera el drets dels infants, atempta contra la seva dignitat i els exposa a mercè d'una colla de depravats que només volen satisfer les seves fòbies! sexuals uns, i els seus ingressos els altres...
Quina tragèdia, a aquestes alçades, haver de clamar, encara, contra la pornografia infantil!

Avui 20-N,grant sorteig !

El blog racó del tafaner ,sorteja entre tothom que faci un comentari al post d'avui una operació d'allargament de penis.
*
Lletra petita: sorteig fet en absència de notari. L'operació la portarà a terme l'autor del blog i sense anestèsia.

PD: Els que no sabeu com deixar un comentari (com algun m'ha dit), heu de clickar a , on posa "comentaris", just sota del post.
Jo ,juraria que noés gaire difícil.

dimecres, 19 de novembre del 2008

COM CADA ANY 20 N UNA TRADICIÓ.

El proper dia 20 fa 33 anys (1/3 de segle de la mort de Francisco Franco Bahamonde. Aquest senyor nascut el 4 de Desembre de 1892 a El Ferrol (del Caudillo de 1938 a 1983) dirigí fèrriament l’Estat espanyol des de l’1 d’Abril de 1939 fins a la seva mort.
Des de l’1 d’Octubre de 1936 dirigí la part “alliberada”, l’Espanya blava.
Només arribar al poder ja va fer un pla econòmic per al resorgiment econòmic d’Espanya. La guerra havia afectat greument la situació econòmica de manera que el PIB espanyol de 1935 no es recuperarà fins al 1953. El primer període econòmic de l’Espanya franquista és el de l’autarqui i va aproximadament de 1939 a 1951. L’autarqui consisteix en l’autoabastiment d’un pais i en la gairebé inexistents relacions comercials exteriors. Curiosament recorda el “socialisme en un sol pais” o “el desenvolupament socialista sobre la base de les pròpies forces”. Evidemment no es tracta d’una economia socialista, però si fortament intervinguda. El 1941 es crea l’INI (Institu Nacional d’Indústria). Hem de tenir en compte que en aquets 12 anys l’aillament internacional s’accentua a la segona meitat amb la derrota de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. Únicament tindrà el recolzament eocnòmic de l’Argentina de Perón a la segona etapa. L’ajuda econòmica dels Estats Units i els seus interesos és la que farà sortir Espanya de l’autarquia. Aquesta època es caracteritza per les “cartillas de racionamiento” i “l’estraperlo” (comerç il.legal).
Calia asegurar un mínim a tothom. La forta intervenció estatal de l’economia no anava ni de bon tros contra la propietat. Al contrari, les classes propietàries i en concret les oligàrquies reaccionàries són les guanyadores de la guerra. Però la primera etapa franquista no és la de la burgesia liberal. Aquesta etapa es caracteritza per la estanflacció, increment de l’index de preus al consum sense creixement econòmic. Finalment Espanya surt de l’autarquia gràcies a l’ajuda econòmica de l’Esport-Import Bank dels Estats Units. Aquesta ajuda era privada, no va rebre res del Pla Marshall. Aquest Pla estava pensat per a la reconstrucció de l’Europa Occidental desprès de la Segona Guerra Mundial. El règim espanyol havia estat del costat perdedor. El 1952 s’acaben les “cartillas de racionamiento2. El 1953 rep ajuda dels estats Units gràcies a l’acord militar d’instal.lació de bases nordamericanes a territori espanyol. El període que va de 1951 a 1957 es caracteritza per una certa normalitat econòmica. El PIB comença a crèixer, la postguerra econòmica ha estat superada. Però cap a 1956-57 la inflacció s’incrementa massa. Hi ha massa demanda. El creixement dels sous ha estimulat la demanda i ha provocat la inestabilitat dels preus. Cal fer baixar la demanda.
L’economia espanyola el 1956-57 està massa calenta. Cal fer un gir que faci possible unes estructuressòlides que permetin el creixement econòmic. El 25 de Febrer de 1957 Franco nomena el nou govern que s’encarregarà de fer el gir econòmic. En aquest equip de govern entren dos membres de l’OPUS DEI encarregat d’Economia: Navarro Rubio i Alberto Ullastres. Aquests s’encarreguen de disenyar el Pla d’Estabilització el 1959. Aquest Pla d’Estabilització implicarà una forta liberalització de l’economia i a més facilitarà l’entrada de capital estranger. Aquest Pla d’Estabilització serà presentat a les instituciopns econòmiques internacionals que l’aprovaran. Espanya no era ja un pais aïllat anticomunista ideològicament, sinó que entraqva clarament dins del “món lliure”, el món del lliure mercat. Aleshores començarà el més gran desenvolupament econòmic conegut mai per l’Estat espanyol i que no s’acabarà fins al 1973. Espanya va pasar d’agrària a industrial. El ritme de creixement als anys 60 era d’un 6 ó 7% anyal, arribant un any a l’11%. El ritme europeu al mateix període era d’un 3 ó 4%, però això s’explica perquè el punt de partida espanyol era més baix. Aquest període el turisme és una de les principals fonts d’ingressos. Això va provocar la contradicció ideològica de què els tecnòcrates de l’OPUS DEI van permetre la relaxació dels costums per tal d’obtenir divises gràcies al turisme. A principis dels anys 70 la renda per càpita ja supera els 1000 $. El consum espanyol ha augmentat molt els anys 60, però l’estructura econòmica era deficient ja que molts van emigrar a Alemanya, França i altres països europeus. Els principals centres industrials continuen essent Barcelona i Euzkadi, cosa que provocà un fort flux migratori cap a aquestes zones. El 1973 la crisi del petroli va ser controlada políticament a Espanya per a evitar el caràcter explosiu de recesió econòmica i dictadura política al mateix temps i temps………
Com cada any, aplega el 20N i tots els mitjans de comunicació fan un especial mes o menys com aquet sobre el franquisme. Tots els "entaradillus" fan la seua anàlisi, comentat i valorant com ha canviat aquest país.
Un servidor no serà menys, però intentarà ser una mica més original.
Com que fer una anàlisi del franquisme en clau d' independentista, o de simple defensa dels Drets Humans, ens donaria un resultat molt previsible, intentaré fer una anàlisi en clau franquista del franquisme.
Bé, en què consistia el franquisme? Què defensaven, què volien els anomenats franquistes?
Es podria resumir,a l´gros en cinc punts:
1) Unitat nacional. Espanya una i no 51. Un gran Imperi. Res d'autonomies ni separatismes.
2) Anticomunisme. Creuada contra el comunisme. Neteja de rojos. Espanya havia de ser de dretes i del opus dei.
3) Catolicisme. Espanya serà catòlica o no serà. Per l'Imperi vers Deu. Cabdill d'Espanya per la Gràcia de Deu. L'única religió vertadera.
4) Defensa dels valors tradicionals. La família és el primer. Honor i Tradició. Les coses es fan com Deu mana. Les coses com sempre s'han fet.
5) Llei i ordre. Llei de Dropos i Maleantes. Defensa de la Decència. Carrers nets i segurs.

Doncs bé, el resultat de quatre dècades de règim, molt resumidament, fou aquest:
1) Pèrdua del 40% del territori. Espanya va minvar de 841.000km2 a només 504.000km2. Franco va perdre gairebé totes les possessions africanes d'Espanya. Guinea Equatorial, el Rif, la Jebala, Cap Juby, Ifni, Sàhara Occidental... fins i tot va perdre les 10 hectàrees de l'Aeroport de Gibraltar! Si hagués viscut cinc anys més, els marroquins ja tindrien Melilla i Perejil. Si hagués viscut 10 anys més, Ceuta i Canàries serien ben mores. I si hagués viscut quinze anys més, amb tota probabilitat, Catalunya i Euskadi ja serien independents.
2) Multiplicació dels comunistes. A les eleccions del febrer del 1936, el PCE només obtingué el 3.5% dels vots. Els altres grups comunistes eren marginals i extraparlamentaris. Quatre dècades perseguint rojos, i el que va aconseguir és que els comunistes es plantessin a les eleccions del 1977 amb el 10% dels vots, i el 1979 amb el 12%. Fins i tot els fills de la burgesia es feren comunistes! En temps de Franco, fins i tot el Jiménez-Losantos eren revolucionari i melenut.
3) Sectes. El 1936 només una petita minoria d'estrangers era protestant. Budisme, hinduisme i taoisme eren coses rares i desconegudes per a la gran majoria. Els guiris, els ye-yes i els hippies ompliren el país de religions desconegudes, i també de sectes de tota mena. Algunes de ben xungues, gairebé totes instal·lades a lloc ben turístics.
4) Drogues, nudisme i mariconeig. Amb l'excusa dels turistes i les divises, s'omplí tota la costa d'escandinaves en bikini. I després del bikini, la platja nudista. I amb la platja, la guingueta, la discoteca, els porros i l'LSD. I a sobre La Legión, els seus soldats preferits, eren una colla de porreros i puteros que donaven mal exemple als joves que feien el servei militar obligatori.
5) El Vaquilla. Sense ensenyament, amb un urbanisme salvatge, amb alcaldes, jutges i policies corruptes, el pitjor que es pot fer és prohibir els anticonceptius i promoure la natalitat. No ens hem d' estranyar que els anys 70' apareguessin personatges com el Torete o el Vaquilla.
En resum: des d'un punt de vista franquista, Franco fou un grant inútil!

Això sí, abans que hi hagués Rock Radikal Basc, hi hagué Jota Fatxa Hardcore.
Ai,quantes carreres i quants cops de porra, però quins anys ,!!!

dimarts, 18 de novembre del 2008

L´ECONOMIA OPTIMISTA.

La Carmen Chacon i el seu govern sociata, de castella està fent mans i mànigues per agreujar la crisi en la que ens han ficat.
Dilapidar els necessaris diners públics regalant-los fa un any a cabaços a aquells que mantenien el preu de l'habitatge de lloguer per sobre de cost no fou suficient.Això li va servir per la via populista per guanyar les eleccions. La Catalunya Optimista.
El cost per les finances públiques: forasenyat. Però què més dona? Les eleccions les van guanyar i els seus votants encara no s'han adonat del mal que van fer-nos a tots plegats. Ells inclosos.No prou contents per no haver fet prou mal a l'economia, fa uns dies van contraatacar. Ara ho van fer amb el decret llei que permet allargar l'hipoteca a aquells que no la puguin pagar.
Quin despropòsit. Quina manipulació de la gent. Quina impunitat. Quin poc cervell !!!
A veure,si m'explico.
Les coses,com jo crec, són més o menys així: Tenim tres problemes interconectats.
El primer és l'endeutament excesiu. La societat alegre i estúpida ha tirat de l'endeutament per mantenir una economia ficticia. Com va passar a Argentina no fa massa temps. Ha estat a nivell global però el fet és el mateix. Creixíem perquè ens endeutavem. Compràvem perquè ens endeutàvem. Veníem perquè ens endeutàvem.
Però arriba un moment en el que hom no es pot endeutar més. La societat no es pot endeutar més. I llavors cal apretar-se el cinturó i deixar de comprar, per pagar el que es va comprar. Però com que és la societat la que s'ha endeutat, hi ha menys gent que compri, i per tant, menys gent que vengui. La cosa es complica durant un temps.
Per sort, cada mes que passa en aquesta situació és una lletra més que es paga, i per tant, cada dia va sortint més gent de l'endeutament i normalitzant la seva situació personal. Amb el que se surt de la crisi. Potser passen 5 ó 6 anys però se surt.
El segon problema que se suma en aquesta equació, sobretot als territoris ocupats, és l'absurda economia de la construcció en la que tots ens van ficar o no ens van treure. Un 20% de la gent treballava de la construcció. I aquest 20% de la gent haurà de reconvertir-se laboralment. I com que la Carmeta i els seus amics van dilapidar els diners de l'estat per allargar l'agonia d'un sector de mercat moribund, hi ha menys diners al calaix per gastar quan sabrem on podem recol·locar a la gent que ha estat treballant en la construcció.
Aquest problema no existeix a la resta del món. L'especulació immobiliaria ha estat global, però no tots els països han destrossat la seva economia lliberant sól al mercat perquè un 20% de la força laboral es dediqués a construir-hi habitatges que no es necessitàven per a res.
El tercer problema, la patata calenta, és l'especulació immobiliària. Sembla el mateix que el primer però és molt diferent: Els pisos i les cases no valen el que s'ha pagat per elles.Si ho valguessin, el problema seria limitat. Imaginem que en comptes de cases haguessim comprat or. I ara resulta que ens adonem que no podem pagar les quantitats ingents d'or que hem comprat. Bé, el vendriem a d'altres països i recuperariem gran part de l'inversió.
Però amb l'habitatge, el que ha passat és que uns “professionals” de la valoració immobiliaria han dit que allò que es comprava valia 400.000 €, quan en veritat, no en valia més de 180.000€. I els senyors bancs i fons d'inversió han deixar 400.000 €,a algú que no ho pot pagar i que ho haurà de pagar durant tota la vida. I aquesta persona ara no pot vendre allò pel que s'han pagat 400.000€, perquè continuaria debent 220.000€ i a sobre no tindria lloc on viure.
Aquest és el problema més greu, perquè aquesta persona que ha de pagar el que no té durant tota una vida, no pot reaccionar com necessita la societat.
No pot canviar de casa per amotllar-se a les seves possibilitats. No pot provar de posar un negoci nou o arriscar en cap aspecte de la seva vida, perquè ha de continuar treballant allà on treballava i resant per no perdre el lloc de treball, que perdrà inevitablement si no hi ha prou gent que es pugui obrir camí innovant i arriscant. Com es pot arreglar aquest problema ? Molt fàcilment.
Repercutint els costos de l'especulació en aquells que n'han sortit especialment beneficiats.
La idea és simple: Per decret llei es diu que la valoració oficial d'una vivenda no pot tenir mai una diferència interanual negativa de més d'un 10%. És a dir. Si l'estat, mitjançant valoradors oficials, ha dit que una vivenda val 400.000€ i tant el comprador com qui ha posat els diners hi han estat d'acord, un any després aquella vivenda no pot valer 180.000€. Com a mínim ha de valer 360.000€. Encara que en veritat avui en dia no es pugui vendre per aquest preu. També, per decret llei cal deixar clar (que jo diria que ja ho està) un mecanisme pel qual hom pugui decidir un dia deixar de pagar l'hipoteca. Registrar-se a algun lloc per poder dir que a partir d'un moment donat ja no es paga la vivenda i per tant a partir d'aquell moment el valor de l'immoble es congela en base a la valoració oficial que se'n va fer.
Finalment, cal deixar clar que les condicions de pagament del deute adquirit quan s'atura el pagament d'una hipoteca i es fa una liquidació de bens s'han de mantenir. És a dir, que si hom està pagant una hipoteca a 40 anys i torna el pis al banc, el que encara degui ho ha de deure amb el mateix temps i condicions.
D'aquesta manera, si algú no pot pagar una hipoteca com la del nostre exemple, pot tornar l'habitatge al banc, deure 40.000€ a 30 o 40 anys (perquè escarmenti) i recuperar la seva llibertat per poder tornar a generar riquesa
.
La resta de la devaluació se la menjaran els bancs i els fons d'inversió, que justament és on han anat a parar els diners de la gent que ha aconseguit rèdits d'aquesta especulació.
Aquesta és la solució.
Segurament algun Banc caurà d'aquesta manera, però el sistema es recuperarà !!!.
Que fan la Carmen i els seus amics en calvi ?
Tot el contrari del que haurien de fer. Utilitzen la mateixa estratègia que van fer servir per guanyar les eleccions i descapitalitzar l'hisenda pública: Fan un decret llei pel qual els aturats puguin reduir la quota de l'hipoteca durant X anys fins a un 50%. Un 50% vol dir que no es tornen ni els interessos!!! És a dir que passats els dos o tres anys de moratòria encara deuràs més del que vas començar a deure. Aquesta solució absurda només serveix per encadenar a la gent a la seva vivenda, de manera que no tingui prou llibertat de moviment per tornar a generar riquesa mai més.I serveix perquè els bancs no acumulin una quantitat brutal de pisos tornats, que si es fessin les coses com s'haurien de fer és el que passaria. Que els bancs acumularien pisos sobrevalorats i per tant, es veurien forçats (per no morir) a llogar-los ràpidament a preus baixos.
El resultat de la solució que es proposo és la baixada brutal del cost de l'habitatge, i per tant la ràpida recuperació de l'economia (encara que es porti algun banc per endavant).
El que proposa la Sª Carmen Chacon i els seus amics sociates, és agreujar indefinidament la crisi, això sí, fent creure a tothom que els estan ajudant mentre els carden, de per vida, la cartera.


dilluns, 17 de novembre del 2008

UNA ESTRANYA PARELLA, QUINA POR,O NO ?.

Les cúpules dirigents dels dos partits encapçalades per Montilla i Duran s’han reunit per parlar d’alguns temes importants que estant damunt la taula, com el Finançament o la sentencia del TC, amb conclusions no gaire esperançadores.
L’acord mes clar ha esta amb la resposta amb el TC sobre l’Estatut, on el President de la Generalitat s’ha compromès ha realitzar una cimera de partits i buscar una resposta unitària, això contradiu en Mas, que vol un referèndum del text o eleccions anticipades, i fa treure pit en Duran que adverteix dels perills de CIU al acostar-se a Esquerra, i on han insistit molt que en qualsevol cas s’ha de donar serenitat a la ciutadania, i no avançar en manifestacions o protestes al carrer, i per altra banda als socialistes els serveix per seguir creant la discòrdia entre els seus màxims rivals ara per ara. Respecte el finançament també van estar d’acord que l’1 de gener , ha de estar llest, però sense precisar cap mecanisme de pressió per assolir-ho.
Hi ha una dita que diu que gats amb gats mai s'esgarrapen. I això sembla ser que és, el que volen fer els de Can PSOE de Catalunya i els de la U de Can CIU.
Evitar fer-se o prendre mal, davant el que els caurà al damunt amb la sentència sobre l'Estatut. Ara, sembla que ja tots donen per amortitzat el tema del finançament, i només quedarà el de l'Estatut, per tornar a la normalitat del sistema. Sense reacció davant l'incompliment Legal del finançament, tapat gràcies a la crisi financera, els senyors del sistema tampoc volen cap reacció davant l'adequació del nou Estatut, a les directrius del poder Castellà.
Si el PSOE de Catalunya no reacciona i una part del principal partit de l'oposició tampoc, poc marge els quedara als d'ERC i als de la C de CIU. Uns tindran que callar per mantener el que li reporta la mamella i les cadires al Govern i els altres per no trencar CIU, amb un procés de desastabilització política del nacionalisme, que només pot consolidar el poder del Tripartit i del concepte de l'Espanya plural socialista, a Catalunya.
Evidentment, Montilla i el PSOE en són els més beneficiats, una jugada d' estratègica política, on aprofitant les ganes de manar d'uns i altres, els socialistes els tindran a tots agafats pels pebrots. Caldrà veure com s'ho prenen els de CDC, però pot ser convindria que comencessin a posar ordre i concretar més el seu horitzó nacional, avanç no revifi el foc que varen apagar en el darrer Congrés i perdin tota credibilitat per conduir Catalunya al Ple reconeixement nacional.
Si els dirigents nacionalistes s'empassen, amb excuses sobre Legalitat o responsabilitat política, el finançament i l'Estatut que disposi el poder Castellà, deixaran sense cap sentit el discurs nacionalista de CDC, i per descomptat el de CIU i també el d'ERC.
Montilla i Duran, poden semblar una parella estranya, res més lluny d'això, simplement són una parella de conveniències amb uns objectius comuns, seguir gaudint dels privilegis del sistema.
Jugada hàbil d’aquest polític d’unió que governa amb ma ferma el seu partit, i que amb un suport escàs comparat amb el seu company de federació en treu un rendiment molt alt. Malgrat que com tots sabem els seus ulls miren mes a Madrid que a Catalunya, i el seu concepte de nació no passa de ser el que es ara una colònia en tota regla de l’Estat Espanyol, arribar a un acord per aquesta cimera, i donar una resposta unitària dels partits, es una cosa que realment fa por d’imaginar-ho, mes que la reunió, comprovar depenent de com hagi quedat l’Estatut al passar pel tribunal inquisidor, la demagògia que pot arribar a oferir la resposta per justificar el que no ho seria en cap país civilitzat del mon sencer.
Evidentment les seves pretensions seran esmorteir el cop i per damunt de tot fer veure que no passa res, i finalment acataran la sentencia al·ludint a la legalitat vigent espanyola, i sobretot fugint de reivindicacions ciutadanes, no sigui cas que la població adormida i desenganyada catalana en un atac de rauxa, els digues prou i embarques els nostres politics en una avió a terres llunyanes sense dret a retorn, i tragués l’orgull malferit des de fa molts anys, simplement saltant aquesta legalitat tant respectada i recuperant l’orgull com a poble.
Respecte al finançament, tots dos estan d’acord amb una data però s’empassaran el que finalment l’Estat acordi amb totes les autonomies, ja què uns van pactar el model i el van vendre com la vuitena meravella, i els altres mai posaran en un compromís en Zapatero com s’ha vist en els Pressupostos Generals, en definitiva paper mullat.
La conclusió es l’afany de protagonisme d’en Duran, i la seva ànsia de poder i l’apatia socialista per no molestar a Madrid i anar fent forat a les files convergents, què no volen prendre decisions fermes i segueixen volent acontentar a tothom i això no pot ser.
Els motius i estratègies són evidents. Però el resultat també: és una mena de pacte nacional (espanyol), perquè al marge de ser suposadament d'esquerres com el PSC i clarament de dreta com Unió, hi ha una cosa per sobre que els uneix.
Potser n'hauríem de prendre nota. Però ai las ¡, qui ho hauria de fer no ho farà.
El Duran no dubta en tensar la corda amb CDC ni el Montilla en tensar-la amb ERC i ICV. Però ni CDC, ni ERC ni ICV sembla que tinguin voluntat de lideratge i així els va.
Crec que en Mas si realment vol ser un líder respectat, hauria de prendre decisions respecte al seu pacte amb Unió, i seguir una línia clara sense embuts per recuperar una mica de credibilitat i respecte a la sentencia del TC, no crec encertat posar el nou text a consulta, però si donar per acabat el projecte autonòmic, i consultar a la ciutadania si esta d’acord en començar el procés per una nova relació amb l’Estat, ja què aquest ha trencat tots els pactes i compromisos que podien existir, i què hauria de desembocar en un estat propi sense traumes de cap tipus.
I del País i les seves aspiracions nacionals?, doncs ja en tornarem a parlar, si cal i queda País, quan passi la crisi.
En política les ambicions personals acostumen a estar per damunt de les voluntats comunes, per tant..." En política el que importa no és saber qui és qui, sinó saber qui està amb qui."
Ultima hora !!!!!!!! Ja tenim finançament!!!!!
Avui és 17 de novembre de 2008, això vol dir que Catalunya ja té nou finançament....és rara una cosa, tant merder amb tot això i resulta que els diaris no en parlen...i me'ls he mirat tots!!!
Cap portada, cap comentari...com pot ser??
Perquè la Plataforma pel Dret a Decidir, per dir-ne una, no encapçala totes les associacions que han reclamat un finançament just pel nostre país i convoca una roda de premsa celebrant que tenim finançament?!?!?...
No és possible, la gent no està reaccionant, tampoc dic que la gent hagi de sortir al carrer com quan guanya el Barça...o que omplim la plaça Catalunya com per Cap d'Any...però una mica de ganes, d'alegria....
I, el més rar de tot és que el President de la Generalitat no faci una declaració institucional....o que el ministre espanyol Solbes no digui quelcom com "hemos hecho un esfuerzo importante para que las dos partes queden satisfechas"...o la foto entre la vicepresidenta espanyola De la Vega amb el conseller Saura commemorant el seu acord en ple estiu...
I encara em sembla més rar que ICV-EUiA no s'hagi penjat la medalleta....que per cert, aquesta li toca, gràcies a la seva paciència i manera de fer tot ha tingut un bon resultat.... Tot i que ara estic pensant que....potser no en tenim de finançament....però això voldria dir que la vicepresidenta espanyola ens va enganyar?...que el ministre espanyol no s'ho ha currat ?? i, el que és pitjor, que ICV-EUiA ha pringat ¡!..i que en Saura no ha pogut complir la seva paraula.!!....però tot això no pot ser, oi?

diumenge, 16 de novembre del 2008

MESURES DE XOC.

la major part de reunions son totalment inútils. I com més llargues i més preparades pitjor.
Hi ha un indicador clarissim del grau d`inutiliat d`una reunió: la programació d`una de nova. I efectivament , tal com em temia, el G20 ja ha anunciat que es tornaran a reunir al abril o maig.
Es que ja hem direu que poden aportar elements com el Zapatero o la Kirchner.
Per altre banda hi han tres elements per l optimisme mesurat i responsable:
1) una empresa que conec va negociar a la baixa (a la baixa¡¡) l`interès d`una pòlissa que tenen al BBVA.
2) l`euribor dels nassos (un dels grans Cartels permessos de la història de la humanitat) l`han fet baixar i ja esta al 4,2 desdel 5,6.
Per últim tinc un pla de xoc per la economia catalana. El chamb pla tindria un efecte d`estalvi de recursos públics i de dinamitzaciño de la demanda.
1) supressió de les diputacions i organismes autonoms. (ni us imagineu la pasta que és això, ni us ho imagineu)
2) privatització de les Caixes d`estalvi. Primer convertir-les en societats anonimes i després treure-les a cotitzar a borsa. El capital resultant seria repartit entre cada català. Inloent els menors d`edat i per suposat els inmigrants que portin més de cuatre anys cotitzant a la seguretat social. (els inmigrants menors d edat també,obviament.)
Estic estudiant també la possibilitat de construir una Zona d`oci internacional amb 35 Casinos, 28 camps de Golf, 8 platjes artificials, zones d esqui per tot l any i 5 parcs temàtics.
Es podrien reproduir maravelles arquitectoniques com :
- el gran canyon.
- el big ben
- el Coliseum (on s`hi podrien fer curses de fromula1, i aixi tindriem 2 grans premis)
- el kremlin (aixi vindrien els russos)
- la plaça de tiananmenn.
- Chichen Itzà.
- El golden Gate.
Aquestes serien les primeres mesures económiques de xoc.
Les reformes institucionals seran anunciades proximament.

divendres, 14 de novembre del 2008

Gomorra pepera catalana ?

VEUS ? és el que jo et deia . Déu, sota la túnica, no porta calçotets..... Avui s'estrena la pel·lícula Gomorra, basada en la novel·la homònima de Roberto Saviano.
M'ho sembla a mi, o aquest Roberto és clavat al Daniel Sirera del PPC ?
Serà que el Sirera, com el Saviano, sap molt bé, el que són les guerres entre clans camorristes.
I tots dos en són víctimes.
Serà que Catalunya no és tan diferent de la Campània, i que Barcelona i Nàpols s'assemblen molt.


TOTHOM AL CARRER.

(font de text i imatge: convocatòria unitària)
dissabte, 15 de novembre, Plaça Catalunya, 17h-Barcelona
Contra la cimera del G-20 per un nou capitalisme
Des de la Campanya Que la seva Crisi la paguin ells, No a les 65 hores convoquem a la població catalana a participar en un acte de rebuig contra la hipocresia dels nostres governants.
Mentre destinen ingents quantitats de recursos públics per salvar els negocis dels rics, les classes populars patim les conseqüències de la seva especulació, de la seva explotació, de la seva crisi.
El més d’un centenar de sindicats, moviments socials i col.lectius participants de la Campanya fem una crida a fer sentir la nostra veu aquest dissabte 15 de Novembre a Plaça Catalunya, a les 17:00.
No volem un nou capitalisme: no volem capitalisme.
Aquest acte estarà obert a la participació de les empreses en lluita al nostre país, de Nissan, de Magneti Marelli, de Simon, Frigo, dels treballadors i treballadores amenaçats o precaritzats pel sistema, dels inmigrants, dels estudiants i professors que lluiten contra la privatització de l’educació, contra la directiva de les 65 hores.
Aquest concentració precedirà la realització d’una Gran Manifestació convocada pel proper 29 de Novembre 17:30 des de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume.
La Seva Crisi, que la paguin ells, No a les 65 hores


dijous, 13 de novembre del 2008

EL " SAVOIR FAIRE "DEL DURAN.


El panorama polític català es clarificarà el dia que es divideixi entre dos grans fronts: l'unionista i l'independentista. Els dirigents d'Unió Democràtica en el seu congrés han triat bàndol Les coses es van clarificant,el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista.
Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez.
En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el “regionalismo bien entendido” que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta “centralitat, tot és possible”. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de “delegados del noreste peninsular”, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la “roja”. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès.
Per a mi,quan un partit proclama la centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. El catalanisme polític pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme del PSOE i l'espanyolisme tronat del PP?
Peró què és el centre?
Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès, donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un partit resulta, no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. En política el centre no existeix. Quan una formació política proclama la seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. Una formació ha de tenir uns valors,uns ideals, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a la contesa política, que és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre.
En una Catalunya cada vegada més dependent, tant econòmicament, com fiscal ment i políticament de les decisions que es prenen a Madrid, proclamar-se centrista és renunciar al catalanisme polític.
Unió Democràtica de Catalunya, en el seu darrer congrés, s'ha proclamat centrista, per tant, no pot reivindicar el catalanisme polític, com també pretén fer. Unió s'havia distingit sempre per la dignitat i honestedat del seu comportament polític nacionalista, com es va posar de manifest amb les seves posicions en el Parlament de la Generalitat republicana. El seu líder més emblemàtic, Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pel franquisme i en les seves darreres paraules, després de dir que no l'espantava la mort, va afegir que creia que era l'acabament digne de la seva vida i que la preferia així a qualsevol altra. Unió va ser fidel a aquesta dignitat en la seva lluita en la clandestinitat. Les primeres eleccions democràtiques li van ser adverses. Només va aconseguir un diputat a les Corts, que van ser les constituents. Novament va mantenir-la, i va preferir quedar sense diputat abans de caure en l'òrbita d'un partit espanyol.
La dignitat,fins ara, ha estat una de les característiques d'Unió. Fins que el senyor, Josep Antoni Duran i Lleida, per tal de realitzar el seu projecte polític personal, tan legítim com irrealitzable, i considerant que només ho aconseguiria amb un increment important de la militància va crear un aparell dins el mateix partit, al qual va encarregar assolir aquest objectiu, cosa que no va aconseguir, però l'aparell, que es distingia per la seva mediocritat, va romandre.
Tots els partits en necessiten, d'aparell, però l'aparell d'Unió, a conseqüència del seu fracàs en l'operació de captació de militància, és desproporcionat, sobre dimensionat amb relació a la militància. Es pot dir que Unió va deixar de ser un partit nacionalista català i va passar a ser un aparell al servei de Josep Antoni Duran i Lleida.i manté el seu objectiu i ha decidit interpretar la figura de líder de gran partit. En les eleccions generals del 2004, va ser cap de llista de CiU i la coalició, o federació, va perdre 5 diputats. A les del 2008, va tornar a ser cap de llista i va repetir resultat. En la campanya es va atribuir, en exclusiva, la condició d'únic dipositari del sentit comú.
En el ultim congrés d'Unió Duran ha apostat perquè CiU torni a guanyar i a Catalunya hi hagi un govern que representi la centralitat. Torno a referir-me a la difícil definició ideològica de centre. Qui és capaç de definir-lo? Duran, però, no en té cap necessitat. El CENTRE, és ell. És una variant molt peculiar del culte a la personalitat. Només cal recordar el darrer paràgraf de la carta oberta de Sentit Comú per Catalunya que en plena campanya electoral es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya
Se'n va parlar en el recent congrés, del sentit comú? Ho ignoro, però, si se'n va parlar, no hi ha hagut cap ressò medi àtic. És lògic, l'apel·lació al sentit comú va tenir els mateixos efectes que l'operació de captació de militància, tampoc va funcionar.
Duran i Montilla es reuniran,demà el 14 de novembre per encetar una via estable de diàleg. En una de les seves cartes setmanals a la militància, datada el 8 de febrer del 2007, Duran recomanava, amb redundància, a ERC que s'independitzés de la seva dependència dels socialistes si volia la independència de Catalunya. Havent-se manifestat Duran repetides vegades contrari a la independència, res no ha de témer que, des d'una anàlisi de sentit comú, la trobada es pugui considerar com la dependència socialista d'UDC ?.
Ell ja s'ha entregat, ja ho és, de dependent. Del jacobinisme radical i de l'espanyolisme tronat. Un cosa, però, tranquil·litza. En Duran passarà. Unió Democràtica de Catalunya romandrà. L'esperit dels fundadors, el de Carrasco i Formiguera, el de Coll i Alentorn i tants altres, perviurà. Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme.
Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política.
Em consta personalment ,el patriotisme d'militans i dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el cul del Duran i el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara . Voler mantenir l'actual estatus de "comunitat autònoma" significa voler mantenir l'es- poliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt:Per a mi, apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda.
Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tinc clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells” ministerios” que tan bé coneix en Duran.
És en aquest marc de desconcert que en els últims dies ha reviscolat la idea de l’anomenada sociovergència. La sociovergència és més que una combinació de l’aritmètica parlamentària: és una mentalitat. Una cosa és que en Duran estigui nerviós perquè no toca cuixa i l’altra, el seny. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors.
Apostar per la governabilitat de l'Estat espanyol és fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya.

Avui, vaga a l’ensenyament públic.

Avui, dijous, encara que no ho sembli, hi ha convocada una vaga en el sector de l’ensenyament públic en protesta per la nova Llei d’Educació que s’està discutint al Parlament. Una vaga que passarà de puntetes perquè si bé hi dóna suport el sindicat majoritari la USTEC-STEs, així com l’ASPEPC-SPS i la CGT, i les organitzacions d’estudiants Sindicat d’Estudiants, Sindicat d’Estudiants del Països Catalans, Estudiants en Acció i Associació d’Estudiants Progressistes, no té el suport dels dos sindicats “oficials” CCOO i UGT.
La nova Llei d’Educació que teòricament hauria d’haver estat la continuació o una de les conseqüències del Pacte Nacional per a l’Educació (això dels grans Pactes Nacionals queda molt bé), a l’hora de la veritat ha nascut amb un consens ben escàs. Deixant de banda, els grups segregacionistes que ataquen la llei perquè no permet la segregació dels alumnes en funció de la llengua, la proposta té els seus detractors al si del mateix Govern, precisament amb l’argument que trenca els compromisos del Pacte Nacional per a l’Educació, i afavoreix l'escola privada.
Segurament la LEC és millorable i en una part dels seus articulat si més no discutible. Però una vaga és la millor estratègia per canviar-la ? Hem de tenir en compte que és una llei que ha de passar el tràmit parlamentari, i que els parlamentaries han estat escollits pel poble de Catalunya per elaborar les lleis.
Aquest és el nostre sistema de funcionament com a societat, encara que possiblement també això sigui millorable és així, fins que no siguem capaços de trobar una altra manera.
Pensem que estem en un país en que prescindir de l'escola concertada voldria dir tenir que construir molts i molts col·legis en moltes zones del país on aquests escoles fan un veritable servei públic, i, fins i tot, arriben a ser majoritàries. I encara que a alguns no agradi estem en una societat que permet als pares triar l'escola on volen portar els seus fills. I una de les opcions és l'escola concertada.
Ja n'hi ha prou de fer crides a la mobilització en nom de l'escola pública i enfrontats a l'escola concertada. El que vull és una escola de qualitat i molta més inversió per tal que pugui ser així. Hi ha escoles públiques i concertades que fan bona feina i escoles públiques i concertades que no fan tan bona feina. La diferència no està entre escola pública i escola concertada ni entre mestre de l'escola pública ni mestre de l'escola concertada sinó entre la bona escola i la escola no tan bona i el mestre eficaç, eficient i competent i el mestre menys eficaç, menys eficient i menys competent i d'aquests en troben a les dues tipologies d'escoles.La LEC ofereix un marc general i dependrà molt de com s'apliqui en cada cas concret. Com qualsevol llei la seva aplicació té diferents possibilitats d'aplicació. Caldria fer un esforç per no veure simplement el seu cantó fosc.


Amic,Montilla,deixat de vages de pa sucat amb oli i preparat,la reunió de demà ¡

dimecres, 12 de novembre del 2008

UN POLITIC AL SERVEI DEL SEU POBLE.?

LA CONCLUSIÓ.

Al·lucinants les mentides que explica el reportatge de The Economist sobre Catalunya i Espanya. la veritat és que tot l'article és un paradigma de la desinformació.
Decebedor que vingui d'una revista amb presitigi, ja no et pots refiar del rigor de ningú. L'any passat va vendre 1.3 milions d'exemplars per setmana.
La gent -i suposo que és gent d'un cert nivell o sigui que encara és pitjor- llegirà aquesta mena de resum extremadament tendenciós de la informació que donen els mitjans espanyols.
La darrera edició del setmanari l amb el títol “The party is over”. La revista retrata el final del model espanyol aixecat sobre el totxo i la immigració, dubta de la capacitat del govern Zapatero per a donar-hi resposta i repassa els principals reptes econòmics, polítics i socials de l'estat. Uns reptes entre els que destaca la qüestió territorial i on s'escriu tot just mitjà pàgina sobre Catalunya. Allà, en poques línies, es descriuen les dificultats d'una Espanya amb 17 autonomies que han multiplicat la despesa pública tot donant espai a cacics polítics com els dos Manuels, Chaves i Fraga i, sí, també s'hi cita el President Pujol.
Ve a dir que el sistema polític espanyol està massa descentralitzat i que nosaltres som uns inconformistes. Jo us n'he traduït les parts que m'han semblat més ofensives, però si enteneu l'anglès us recomano que el llegiu sencer. http://www.economist.com/specialreports/displaystory.cfm?story_id=12501023.
"Actualment els governs regionals tenen la competència en escoles i universitats, salut, serveis socials, cultura, desenvolupament urbà i rural i, a alguns llocs, també controlen la policia. [Sí, de vegades ens deixen sortir a berenar però hem de demanar-los la setmanada]. Però està quedant clar que fins i tot havent resolt alguns problemes, la descentralització n'ha creat d'altres."[Malgrat la seva tesi, just després d'aquest paràgraf ennumera una sèrie de conseqüencies d'aquesta suposada descentralització que sí que considera positives. Però m'ho he saltat. Seguim.]"Per fer-nos una idea de l'èxit de la descentralització, no hem d'anar fins a Catalunya o el País Basc sinó fins al sud. Durant els anys 70, Andalusia era més a prop de l'Àfrica que d'Europa- i no només geogràficament. Els obrers rurals vivien en semi-servitud i un de cada cinc adults era analfabet. Ara ha escurçat distàncies amb la resta d'Espanya en molts aspectes." [Sí, clar, gràcies a la centralització, ruc! ] "Tot això ha tingut un preu polític. Primer, ha fet renéixer un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o dit d'una altra manera, l'amo provincial, com remarca Antonio Muñoz Molina, un novel·lista punter. Pujol va governar a Catalunya durant 23 anys; Manuel Fraga, un antic ministre de Franco que va fundar el partit precursor del PP, va governar a Galícia 15 anys; i es diu que Manuel Chaves, un Socialista que presideix el govern regional d'Andalusia des del 1990, regna més que no pas governa" [Aquest home està molt però que molt confós].
"Però aquesta gran dosi de descentralització no ha aplacat els polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. I no ho ha fet perquè mai no van voler cafè per a tots: el volien tot per a ells en un intent de ser reconeguts com a diferents. Encara ho volen, no els importa que ara Espanya sigui un país extraordinàriament descentralitzat [uala!! el que ha dit!] en el qual els bascos, per exemple, gaudeixen d'un grau d'autonomia major que qualsevol altra regió europea. Les seves demandes fan difícil que es pugui traçar un joc estable i permanent de regles." [Aquí no hi ha regles, carallot, aquí el govern espanyol decideix i punt] "Catalunya descendeix del regne medieval d'Aragó i es va rebel·lar contra Madrid el 1640 i el 1701. Però els nacionalismes català i basc són una creació de finals del segle XIX. Provenen de la industrialització, que les va convertir en les regions més riques del país acceptant immigrants de qualsevol altre lloc d'Espanya. Llavors, l'estat espanyol -a diferència del francès- no va tenir recursos per integrar el país, diu Antonio Elorza, un politòleg basc de la Complutense. [Per integrar el país? Per rematar la invasió, deu voler dir]. Altrament, Catalunya i el País Basc haurien estat contents amb Espanya igual que Llenguadoc o la Bretanya ho estan amb França." [Aquests van perdre i nosaltres encara aguantem. En tot cas, et saltes tot el franquisme de després. Així, patapam] "Potser perquè la reclamació històrica sobre la condició de nació és poc ferma, la llengua s'ha convertit en una obsessió per als nacionalistes. Franco va prohibir l'ús públic del català, l'euskera i el gallec. La constitució va fer oficials aquestes llengües als territoris on es parlaven. A Catalunya, la política oficial de la Generalitat és la del bilingüisme, va ser-ho amb els nacionalistes (alguns dels quals són realment localistes) i ho és ara amb els socialistes. A la pràctica això significa que tot l'ensenyament primari i secundari es fa en català i que el castellà és impartit com a llengua estrangera. [Creu-t'ho,xaval, això].
El català també és la llengua del govern regional [sí, sobretot la del seu president].
Un espanyol que no parli gens de català no té gairebé cap possibilitat d'ensenyar en una universitat de Barcelona [Ja Ja Ja. I perdona, a UK es pot fer de mestre si no saps l'anglès?]. Una obra de teatre o una o pel·lícula en castellà no rebrà subvencions públiques. "Si no fem un gran esforç per conservar la nostra llengua pròpia, hi ha el risc que desaparegui", diu Mr. Mas." [Mr, li diu. Els anglesos sempre tan curosos en les formes. Et podrien matar amb un somriure després d'oferir-te una tassa de te]."El dogmatisme lingüístic dels nacionalistes està provocant un contracop. Aquest any Savater, el filòsof, junt amb un grup divers de personatges públics que van des de Plácido Domingo fins a Iker Casillas, han signat un "manifest" en defensa del dret dels ciutadans a ser educats en castellà. La premsa socialista va acusar-los de "nacionalistes castellans". Però van tocar un nervi. [Creu-me que aquest nervi no paren de tocar-lo] Molts catalans creuen que el català estaria segur si es mantingués com a llengua vehicular a primària però que Catalunya guanyaria molt si es pogués escollir entre fer la secundària en català o en castellà." [Espanya, guanyaria, Espanya]. "Hauria estat més fàcil per a totes les parts que Espanya hagués adoptat un sistema federalista el 1978.
Això hagués establert unes regles clares i hagués alineat responsabilitats per gravar i per gastar. El Senat es podria haver convertit en un lloc on les regions estiguessin formalment representades i on poguessin resoldre les seves diferències, com al Bundesrat d'Alemanya. [Doncs mira,carallot, no va ser així] Però els nacionalistes catalans i bascos només acceptarien una confederació d'unes quantes "nacions". [És clar, és culpa nostra].
El PP també s'oposa al federalisme." [I el PSOE. Ho diu com si Catalunya hagués tingut algun cop l'opció de rebutjar una proposta federalista!]
"Diu Narcís Serra, que va ser vicepresident de González i ara porta Caixa Catalunya: "El gran projecte espanyol no està en perill, però és com una planta que exigeix una atenció constant". "És important que Catalunya es trobi còmoda en aquest projecte." El govern de Madrid podria tenir alguns gestos amb les regions, com ara traslladar a fora de la capital algunes agències reguladores o altres ens nacionals [home, deixar-nos de robar diners i llibertat seria un gest molt més amable que el que tu proposes]. I realment seria el final d'Espanya si els bascos, com el gal·lesos, tinguessin una selecció de futbol?" [No entens res. Però res eh].

La conclusió és clara, si no ets un país independent no et prenen seriosament. La única solució és la independència.